Perduts en la solitud de l'espai

Des de la contrautopia narrada i sobretot visualitzada a Children of men, i fins i tot reduint els seus projectes com a productor, han passat set anys abans que Alfonso Cuarón hagi presentat una nova pel·lícula, amb la qual va encetar amb èxit la darrera Mostra de Venècia i també ha triomfat en la seva recent exhibició a Sant Sebastià per promoure'n l'estrena a l'estat espanyol. Aquest període de temps dóna compte de l'esforç de producció, la llarga gestació i la cura amb què el cineasta mexicà i el seu fill Jonás (guionista i coproductor) han fet possible Gravity, que crea la impressió que Sandra Bullock i George Clooney deambulen en un espai (dit l'Espai, però potser en podria ser un altre) mentre els seus personatges (l'enginyera Ryan Stone i el veterà astronauta, a punt de jubilar-se, Matt Kowalski, amb la conya que sembla adherida a l'actor que l'interpreta) intenten sobreviure després d'un accident al transbordador de la seva missió. Lligats en principi un amb l'altre, sense contacte amb la Terra i sense possibilitat de rescat mentre van consumint oxigen, es converteixen en éssers fràgils perduts en una immensitat.

L'argument, de fet, és mínim i, per una vegada amb una utilització prou convincent del 3-D, la proposta dels Cuarón sobretot sembla concebuda per crear un espectacle visual que vol afirmar que només pot ser justament percebut si és vist en les sales cinematogràfiques (amb els projectors digitals que la indústria imposa) en aquesta època en què són abandonades. Certament, hi ha imatges prou hipnòtiques (sense voler ser efectistes i impactants, cosa que s'agraeix, sinó subtils) que, a més de ser-ho a la imaginació estètica d'Alfonso Cuarón, són degudes a un excel·lent director de fotografia, el també mexicà Emmanuel Lubezki, que, entre altres films visualment ambiciosos, és al darrere de The tree of life, de Malick. Tanmateix, a banda de totes les crítiques elogioses de la crítica anglosaxona al servei de la indústria i fins de les intencions del cineasta, Gravity és una pel·lícula impecablement dissenyada, però que a vegades sembla una mica insípida, sense substància, mancada d'intensitat emocional, malgrat l'esforç de Sandra Bullock.