Ja no cal l'ukelele

Manel ja no és aquell quar­tet de gent nor­mal que feia ver­si­ons de Shakira i Pulp i que ani­mava el públic a pujar a l'esce­nari a can­tar cor­ran­des per allar­gar els seus pri­mers con­certs. Per no ser, ja no és tam­poc “el grup de l'uke­lele”. Lluny que­den aquells pri­mers anys i pri­mers con­certs (memo­ra­bles, s'ha de dir). Amb tres discs edi­tats, són actu­al­ment un refe­rent de la música cata­lana que omple fes­tes majors, recin­tes i audi­to­ris d'aquí i d'arreu de l'Estat, on no paren de tocar amb crítiques extra­or­dinàries per­tot arreu. Dis­sabte a la nit van tor­nar a Girona, a l'Audi­tori, on han pre­sen­tat cada nou tre­ball dis­cogràfic que han tret. I van tor­nar a tri­om­far. El perquè és fàcil d'expli­car: si una cosa tenen els Manel és que, si bé els discs són nota­bles, no fan justícia als seus direc­tes, excel·lents i vibrants. Super­la­tius, si aquests tenen lloc en un audi­tori com el de Girona.

Dit això, con­ver­tits en una banda de pop majúscula, així es pre­sen­ten. Sense haver de ven­dre's com abans, han dei­xat de ser –vol­gu­da­ment– els pro­ta­go­nis­tes. Aquest paper el reser­ven a la música. Segu­ra­ment per això, man­te­nen una certa fre­dor i dis­tan­ci­a­ment amb el públic (autoim­po­sat, insis­tim), que no sem­pre és benentès per tot­hom. Sense aquell to tan mar­ca­da­ment folk, i flir­te­jant més amb el rock, Manel va actuar en el marc de Tem­po­rada Alta i dins la gira de pre­sen­tació d'Atle­tes, bai­xin de l'esce­nari ofe­rint poques con­ces­si­ons a la gale­ria. Però quan aques­tes es van pro­duir, déu n'hi do les pas­si­ons que van aixe­car.

I això que les pri­me­res sen­sa­ci­ons van ser que venien amb el pilot automàtic, obrint pas amb el tema Banda de rock, per a con­ti­nu­ació des­ple­gar un reper­tori mar­cat per les cançons d'aquest ter­cer tre­ball, en què s'atre­vei­xen amb odes a l'amor entre Len­non i Yoko –Ai, Yoko–, i bala­des èpiques d'impe­ri­als cres­cen­dos com ara Mort d'un heroi romàntic. No van tocar cap cançó dels pri­mers tre­balls fins a la setena cançó, El gran salt, –rebuda amb una ovació–, que van empal­mar amb la sig­ni­fi­ca­tiva Gent nor­mal i la vibrant Boo­me­rang, que es va tra­duir en una apo­te­osi. Ales­ho­res, amb el públic ja entre­gat fins al final del reci­tal, va que­dar demos­trat que tot estava cal­cu­lat i que real­ment són uns artis­tes també a l'hora de mar­car els rit­mes i els tem­pos.

Fins a la mei­tat del con­cert, l'habi­tual por­ta­veu de la banda, Gui­llem Gis­bert, no es va pro­di­gar gaire, per no dir gens. Amb el seu dis­curs atro­pe­llat habi­tual, va expli­car un acu­dit que només va enten­dre ell –no sé què d'un poni d'en Martí Maymó...– i esbom­bar els pro­ble­mes d'higi­ene del bate­ria. Res, fum, el que impor­tava era el que vin­dria a con­ti­nu­ació: un reguit­zell de temes engres­ca­dors mar­cats per la rítmica Vés brui­xot, la malen­co­nia de La cançó del sol­da­det i les ver­si­ons potents d'Ai Dolors! –con­ver­tida en un autèntic himne– i Ben­vol­gut. Per cloure, exi­gint “movi­ments estranys” al ritme de Teresa Ram­pell amb la paraula amor pro­jec­tada. Per amor, el que els va pro­fes­sar el públic. Etern? Això, evi­dent­ment, dependrà de si con­ti­nuen rein­ven­tant-se com ho han fet fins ara.

Ja en els bisos, ens van rega­lar Roma –incom­pren­si­ble­ment obli­dada en la segona gira–, Al mar! i Ani­ver­sari, amb aquell “que demani un desig, que demani un desig!” El nos­tre, no l'expli­ca­rem, perquè així es com­pleixi.