Cinema Critica

CRÍTICA

Àngel Quintana

Reines per uns dies

La revista Vanity Fair publicava el mes de març del 2010 un reportatge titulat The suspects wore LouboutinsEls sospitosos portaven Louboutins– en què la periodista Nancy Jo Sales indicava que s'havia enxampat la banda més singular de la història de Hollywood : un grup d'adolescents acusats de robar prop de tres milions de dòlars en joies i vestits d'actors i models famosos com Paris Hilton, Orlando Bloom, Megan Fox i Lindsay Lohan. El cas real d'un grup de nois i noies que entraven als apartaments de luxe dels famosos per robar-los les seves bosses de Vuitton o les seves joies de Tiffany va provocar un cert escàndol. Sobretot quan es va descobrir que la banda d'adolescents que perpetraven els robatoris no actuaven per cap necessitat econòmica sinó pel simple plaer de poder-se fotografiar vestits amb la roba dels famosos o poder lluir a casa seva els objectes que eren propietat de les estrelles. Cap dels adolescents que havia participat en el robatori tenia cap passat delictiu, ni el seu perfil responia a cap necessitat econòmica. Només volien fer-se fotos i lluir-les al Facebook.

Sofia Coppola s'ha especialitzat al llarg de la seva filmografia a explicar històries de joves que viuen atrapats en una peculiar bombolla. Las vírgenes suicidas tenia com a protagonistes unes joves que no sabien què volien i que vivien una curiosa experiència neoromàntica fruit dels seus excessos i del tedi que envoltava les seves vides. Maria Antonieta mostrava la jove princesa envoltada d'una cort sumptuosa però presonera de la seva pròpia solitud, mentre que el darrer treball de la cineasta, Somewhere –premiada en el Festival de Venècia del 2010–, era el retrat dels excessos, pors i frustracions dels que viuen en el Hollywood actual. Fins i tot, la pel·lícula de més èxit de Sofia Coppola, Lost in translation, parla de gent perduda, en aquest cas dins de la gran metròpoli ultramoderna que representa Tòquio. La història de les noies avorrides que volen ser reines per un dia i convertir-se en estrelles per a les seves amistats a Facebook estableix una fàcil connexió amb l'univers de la cineasta. Malgrat l'interès que pot despertar la proposta, els resultats són més pobres.

Sofia Coppola centra bona part del seu metratge en el retrat psicològic i social dels personatges. Sembla com si la pel·lícula volgués ser una mena d'explicació conductista dels fets. La cineasta mostra els personatges en els seus contextos familiars, descriu els seus capricis i mals vicis. La pel·lícula cau en una certa repetició. A partir del moment en què els protagonistes decideixen entrar en els apartaments, veiem com es repeteixen els fets i com el retrat de l'acció s'allarga de forma desmesurada. En determinats moments, les protagonistes de The Bling Ring ens poden fer pensar en Spring Breakers de Harmony Korine, però en la proposta de Coppola no hi ha ni la inspiració visual ni el sentiment de davallada als límits. Mentre que Harmony Korine no dóna explicacions però acaba mostrant frontalment l'arrel del problema que descriu, Coppola vol ser massa explícita i la seva crònica acaba esdevenint una mena de teràpia light poc inspirada.

The bling ring
Direcció: Sofia Coppola Interpretació: Emma Watson, Kirsten Dunst, Leslie Mann Gènere: thriller País: EUA, 2013


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.