Reivindicar un símbol

Montserrat Roig va escriure: “Foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi.” En l'any en què es commemora el centenari del naixement de Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - Barcelona, 1974), la seva avantguardista, sàvia i trista mirada continua demanant més atenció. És de justícia.

Josep Alert, Joaquim Aloy, Llorenç Capdevila i Àngels Fusté, comissaris de la mostra Joaquim Amat-Piniella. Escriure contra el silenci, que s'ha vist a Manresa i ara arriba a Barcelona, s'han esforçat per “posar al lloc que li correspon un autor i una obra de la magnitud històrica de la d'Amat-Piniella”, va declarar Alert. Per a Aloy, Amat-Piniella és “un símbol de fidelitat absoluta als seus principis”.

L'exposició, que segueix un camí sinuós i volgudament angoixant, es divideix en quatre blocs marcats per un cromatisme de clara simbologia. Cada bloc, a més, està dividit en dos eixos, un per mostrar de manera ajustada els fets històrics de cada època i l'altre per oferir els detalls personals (fotos, carnets, postals, cartes, manuscrits...) de l'autor de la novel·la K.L. Reich, a l'alçada d'obres de Levi, Kertész i Semprún pel que fa a la narració de l'horror en els camps d'extermini nazi. Al final del recorregut podem veure l'original de l'obra, que va escriure entre el 1945 i el 1946 i no va aconseguir publicar fins al 1963. De fet, “el llibre, el poder de la lectura, és el leitmotiv de la mostra”, comenta Alert, i és que podem veure llibres volant, mig soterrats, en una maleta, cremats...

El primer bloc ens mostra La República de les llibertats (1931-1936) i el domina el color groc i el morat, “una època en què Amat-Piniella comença a escriure amb només 16 anys a El Día i ja dóna mostres de les seves inquietuds culturals i polítiques”, explica Aloy. Va ser crític de cinema (abominava el doblatge), li agradava el teatre, les arts plàstiques, va portar el jazz a Manresa... I la seva visió política també era actual, “clarament independentista, tot i que el terme aleshores no s'utilitzava”, comenta Aloy.

El segon bloc és Una vida marcada per la Guerra Civil (1936-1939), de color vermell. Allà comparteix espai amb altres catalans de la generació perduda, com Espriu, Bartra, Rodoreda, Calders... Fugitiu, refugiat i presoner (1939-1945), de color negre, mostra l'exili i l'horror de Mauthausen. Finalment, L'exili interior (1945-1974), de color gris, és el retorn a la vida civil –però no lliure– a Barcelona i no a Manresa, per poder ser anònim i evitar represàlies dels feixistes.

El 29 de novembre pròxim es traslladaran les restes d'Amat-Piniella i de la seva esposa, Maria Llaveries (“una persona extraordinària”, segons Aloy), de Barcelona al cementiri de Manresa. Es tancarà el cercle físic, perquè el simbòlic, gràcies a exposicions com aquesta, continuarà engrandint-se i fent girar una merescuda espiral de reconeixement, encara que sigui a poc a poc.