Súper... pares

Ahir vaig debutar en la macrofesta que el Club Súper 3 organitza des de fa 17 anys. El club va néixer l'11 de febrer del 1991 i l'any 2007 va assolir la xifra d'un milió de nens apuntats. Brutal. Tinc un fill de 19 anys que mai ha estat membre d'aquest club i, per tant, mai em vaig veure obligat a assistir a la festa. Explico això per demostrar que la meva visió parteix de la distància d'enfrontar-se a allò (relativament) desconegut.

A quarts de dotze del matí ja feia el badoc per la zona de l'estadi Lluís Companys. Des de dalt, a la pista i a les grades es veia una afluència moderada. Al llarg del dia es va omplir molt més, però ja en aquell primer instant la meva percepció era errònia, perquè en ser un espai gran s'empetiteix tot i perquè, un cop a peu d'escenari, vaig veure que sí que hi havia molts nens i encara més pares i mares, però embotits en unes cues ordenades.

De les 150 activitats gratuïtes que es podien fer dins de l'estadi, fora (davant del Palau Sant Jordi) i aquest any, en què per primer cop hi participa l'Ajuntament de Barcelona, també el Zoològic i el parc d'atraccions del Tibidabo, la més massiva era... fer cua. Aquest fet inevitable no treu mèrit a l'organització, que em va semblar impecable. Els perills potencials (caure en algun fossar, per exemple) estaven sota control i una més que suficient quantitat de personal de vigilància i suport es mantenia en una mena de formació, tot i el sol que va començar a ser asfixiant a partir de les dotze. Tot plegat, exemplar.

I les cues, per fer què? A uns passadissos interiors, per fer-se fotos amb persones disfressades de Doraemon, Nobita, Shin Chan i altres personatges de sèries de dibuixos emeses a TV3. En una zona solitària, per tant sense cues, uns pares feien fotos als fills davant d'un gran pòster de la família Pingu. Això és ser pràctics. Altres motius eren aconseguir un tros de pizza (amb nom d'expresident de la Generalitat) i pintar un davantal de la marca, passar la pista americana patrocinada per una xocolata soluble (sempre he preferit l'altra, la de les dues c), beure una mena de làctic energètic, etcètera. Agafant perspectiva de pare, la cua més absurda de les que vaig observar era la que corresponia al sector d'una caixa d'estalvis (sí, “la”), perquè donava accés a fer botar unes pilotes vermelles o jugar amb uns cavalls per gronxar-se dels que venen en els grans magatzems de mobles suecs.

A tot això, a l'escenari se succeïen teatre, música, dansa, malabarisme amb bicicletes, etc., a bon ritme i d'una qualitat respectable. I s'anava insistint que a dos quarts de cinc (ahir, avui diumenge a les dotze) calia que tots els Súpers es “connectessin” per avisar els pares del Biri Biri que el vinguessin a buscar i així evitar que el dolent, el senyor Pla, fes servir la màquina Salsitxator 3000 per convertir en salsitxes el petit extraterrestre que ve de... la Lluna. Ja sé que la imaginació té la virtut de la llibertat, però no podien venir de més lluny i no d'un satèl·lit que fins i tot els nens saben que està deshabitat?

No puc dir que vaig veure gaires nens inequívocament feliços. Molts feien cara de cansats abans de migdia. Algunes mares s'entestaven a fer ballar la canalla. Sort d'elles, que combatien així la sensació majoritària d'estar desorientat.

En marxar i veure el caos de trànsit, valorar les llargues cues sota el sol, els nervis provables a l'hora de llevar-se i esmorzar, la dura jornada arrossegant criatures amunt i avall, i tot perquè els fills se sentin normals formant part d'un col·lectiu (amb molts mèrits; no voldria que la meva ironia donés un missatge injust), em vaig adonar que els veritables súpers són els pares. I amb pares vull dir pares i mares, és clar. I ara, si no us sap greu, em desconnecto.