Gossos i Melendi, en una nit de contrastos

El fes­ti­val Tem­po­rada Alta va pro­gra­mar dis­sabte pas­sat a Girona, de manera gai­rebé simultània, dos con­certs que, en prin­cipi, tenien poc a veure entre ells, al marge d'un petit sec­tor del públic prou obert, musi­cal­ment par­lant, per tenir Gos­sos i Melendi entre els seus refe­rents musi­cals. Tot és pos­si­ble. Evi­dent­ment, per a un sol cro­nista era impos­si­ble estar a tots dos con­certs alhora, així que aquesta és una doble crònica incom­pleta per obli­gació. Gos­sos havia de començar el con­cert a les nou del ves­pre al Tea­tre Muni­ci­pal i Melendi, mitja hora més tard al pavelló de Fon­ta­jau. Això ens havia de donar un cert marge, tenint en compte que en alguna visita ante­rior Melendi no havia estat gaire pun­tual. Tam­poc va ser-ho dis­sabte.

Tea­tre Muni­ci­pal, 21.05. Com a telo­ner ines­pe­rat de Gos­sos va aparèixer el també man­resà Albert Palo­mar, la veu de Plo­uen, que només amb la gui­tarra acústica va con­que­rir el públic en menys de mitja hora amb un gra­pat de cançons per pre­sen­tar el seu excel·lent segon disc en soli­tari, Cor de bou. Cap a dos quarts de deu van sor­tir els cinc Gos­sos a l'esce­nari, tots de negre, en un ele­gant i sobri con­cepte esce­nogràfic. Van obrir amb Cor­ren, una aposta segura, i després van sonar vint cançons més, la mei­tat del recent Batecs. Després de con­certs tan mul­ti­tu­di­na­ris com el que van ofe­rir a la Ram­bla de Figue­res, dins de l'Acústica, a Girona els man­re­sans es van haver de con­for­mar amb un Muni­ci­pal no ple del tot, però la seva pro­fes­si­o­na­li­tat va superar la prova.

A Fon­ta­jau, Melendi i la seva banda –baix, bate­ria, teclats i... tres gui­tar­ris­tes!– van tocar en un pavelló força ple, amb un so no gaire nítid que empit­jo­rava segons pujava per les gra­des. Era l'últim con­cert de la gira de Lágri­mas desor­de­na­das i va ser tota una festa, amb un Melendi molt xer­raire i 25 cançons –des de Tu lista de ene­mi­gos fins a Billy el pis­to­lero, pas­sant per un tri­but a Extre­mo­duro– que van com­ple­tar dues hores de con­cert. Uns segui­dors molt entre­gats, sobre­tot elles –n'hi ha que van acam­par la nit abans a la porta del pavelló–, van con­fir­mar que l'èxit de Melendi, per La voz o pel que sigui, ara mateix no té fron­te­res.