Teatre

retorn. a. casa

J.b

Una conserva ben fresca i hongaresa

La companyia Hongaresa, de Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé, retorna amb un cicle a la Beckett, on va néixer el 1994

qLL'actual versió inclou un personatge aragonès, una traca valenciana per cloure, amb un cop d'efecte, el muntatge

Doble pro­posta escènica de la com­pa­nyia Hon­ga­resa a la Sala Beckett, des d'aquesta set­mana fins al 10 de novem­bre. Aquests dies, pre­sen­ten Salón pri­ma­vera, una peça escrita entre Paco Zar­zoso i Lluïsa Cunillé fa un gra­pat d'anys però que no la van posar a escena fins l'any pas­sat. Estarà en car­tell fins al 3 de novem­bre. Per una altra banda, es tanca el car­tell de la com­pa­nyia Hon­ga­resa amb Aquel aire infi­nito. També és una peça que remun­ten de la seva dra­matúrgia. La van estre­nar el 2002. Zar­zoso i Lola López (actriu i direc­tora que jun­ta­ment amb els dos dra­ma­turgs són el pinyol d'Hon­ga­resa) acla­rei­xen que hi ha molts pro­jec­tes pen­dents amb tex­tos nous però que, quan van rebre la invi­tació de tor­nar a la Sala Beckett, van pen­sar que seria con­ve­ni­ent pre­sen­tar aquests dos tex­tos. Són pro­ducte de con­serva però que es manté ben fresca: “És una comèdia càustica”, afirma López. És més actual que en el moment que es va escriure, “és una metàfora d'aquest país durant el segle XX i ara, al 2013, és molt con­ve­ni­ent mirar-se en un mirall”. La peça ima­gina un espai que es va trans­for­mant durant tot el segle XX, esdevé una radi­o­gra­fia de la misèria de la soci­e­tat, a par­tir d'unes per­so­nat­ges que cre­uen la nar­ració i també d'altres, cir­cums­tan­ci­als, de cada qua­dre (des d'un saló de ball a un hos­pi­tal o un mani­comi). En aquest deliri (hi ha qui rela­ci­ona la bou­tade amb les escrip­tu­res de Jar­diel Pon­cela o Mihura) hi tran­si­ten una mes­tressa que vol endos­sar l'edi­fici a l'Ajun­ta­ment perquè el con­si­deri patri­moni, una cli­enta, un home que va a dema­nar feina i una cam­brera anar­quista. Tots estan cla­vats en aquest buit espai-temps. La que sem­bla que tre­pitja més de peus a terra és la cam­brera. Però en rea­li­tat, aca­barà reco­ma­nant que l'espai es con­ver­teixi en la seu de l'enti­tat La Veu de Baku­nin, des d'on arren­car una revo­lució en defensa del pro­le­ta­riat. Aquests herois cre­pus­cu­lars tenen un to dels per­so­nat­ges que habi­tu­al­ment intro­du­eix Cunillé en les seves peces més fos­ques (que recor­den l'uni­vers de Harold Pin­ter). Zar­zoso admet que Salón pri­ma­vera té alguna sem­blança amb El bor­dell, una altra peça càustica de Cunillé per retra­tar els esta­ments de poder de l'Estat espa­nyol, però a Salón pri­ma­vera “la història és molt més frag­mentària.” En tot cas, l'obra per­met redes­co­brir la part més insòlita d'una Cunillé habi­tu­al­ment closa.

La com­pa­nyia Hon­ga­resa va néixer a la Sala Beckett, tot i que la seu sigui a València. Per a Zar­zoso, és impres­cin­di­ble man­te­nir la presència de la com­pa­nyia a Bar­ce­lona. És una casu­a­li­tat també que els dos tex­tos es repre­sen­tin en cas­tellà. L'Hon­ga­resa defensa que les obres s'han de repre­sen­tar en la llen­gua en què es van escriure. En el cas de Salón Pri­ma­vera, a més, la difi­cul­tat era major perquè amb la tra­ducció es tren­ca­ven molts equívocs i jocs de parau­les. López adver­teix que, en aquesta posada en escena, s'han atre­vit a can­viar-li l'escena i intro­duir-hi un per­so­natge ara­gonès, “és una traca final valen­ci­ana que no aban­dona la poètica de tota l'obra”. No en vol des­ve­lar res més per no frus­trar la sor­tida còmica final.

Zar­zoso fa coin­ci­dir les fun­ci­ons amb un taller sobre tea­tre i poe­sia. I és que la imatge poètica és un dels motors de la com­pa­nyia Hon­ga­resa. Per a Lola López, “la poe­sia és la medul·la, l'ADN de la com­pa­nyia, però això no impe­deix que hi pugui haver bou­ta­des, que puguin fer riure”. El títol Aquel aire infi­nito és un vers extret de Pedro Sali­nas. Poe­tes com César Vallejo o, sobre­tot dar­re­ra­ment, Paca Aguirre, han col·labo­rat en la cre­ació de nous espec­ta­cles per a la com­pa­nyia.

Antecedent a la Sala Muntaner
La temporada 07/08, Barcelona ja va viure la primera producció de Saló primavera. Era un muntatge que havia rebut el premi de projectes escènics Quim Masó, dirigit per Lurdes Barba. Van fer 23 funcions en les sis setmanes de cartell a la Sala Muntaner. Segons dades de l'Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (Adetca), hi van assistir 1.475 espectadors, amb una ocupació del 42,75%. En aquella peça hi havia d'intervenir Lola López, però finalment va haver de renunciar-hi. Ara, que dirigeix la nova producció, celebra també la proposta de Barba.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.