El perill de la fama

Elijah Wood ha visitat dos anys consecutius Sitges: l'any passat, en el paper d'un psicòpata a Maniac, i fa un parell de setmanes, com a protagonista de la pel·lícula inaugural, Grand piano. Rodada al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, aquesta pel·lícula dirigida per l'alacantí Eugenio Mira arriba avui a les nostres pantalles. Molt popular fa una dècada gràcies al paper de Frodo a El senyor dels anells, aquest actor nord-americà sembla bregat en tots els subgèneres del cinema fantàstic. Però ell, en una trobada amb alguns periodistes, ens explicava que el fantàstic gairebé ho ha acabat englobant tot: “És un gènere molt ampli i amb moltes disciplines, però el marge del que es pot veure en sales és petit. Gairebé es pot dir que tot el que s'estrena és d'aquest gènere. En tot cas, les millors idees provenen del fantàstic.”

Sense sortir del gènere, Elijah Wood (Cedar Rapids, Iowa, 1981) ha estat des del més gran dels herois (Frodo Saquet) al més violent dels psicòpates (Frank, a Maniac). “La separació entre jo i els personatges que interpreto a vegades és una línia molt clara, i d'altres és un terreny pantanós –explica–. En ocasions el personatge és tan diferent de mi, que diria que no hi ha res, però mai és així del tot, sempre hi ha alguna cosa teva. Necessites un punt de referència, alguna cosa que hagis observat, o que hagis viscut. No pots evitar posar alguna cosa de la teva vida al personatge.”

La fama li va arribar amb la trilogia de Peter Jackson sobre la novel·la de Tolkien, però no el va afectar excessivament, assegura: “Jo vaig començar a treballar en això als vuit anys, i m'he fet famós de manera molt progressiva. El perillós de la fama és aconseguir-la d'un dia per l'altre: no pots assumir tot el que va passant.” En aquest sentit, Grand piano, on interpreta un prestigiós pianista amenaçat per un franctirador durant un concert, “mostra molt bé l'absurditat de la fama, la ximpleria que l'envolta: tothom està pendent de la dona del pianista simplement perquè és famosa”.

Elijah Wood creu que la crisi també té efectes positius: “Els directors fan cada pel·lícula com si fos la darrera que dirigeixen, i això beneficia molt el cinema, treuen el millor d'ells mateixos. Els canvis de la distribució, la comunicació on line... fan el cinema cada vegada més global. Vivim temps de molts canvis.”