LA CRÒNICA
El mèrit i el risc de no conformar-se
És increïble tot el que ha arribat a fer Andrea Motis en la seva carrera fulgurant al costat de Joan Chamorro. Dissabte passat van estrenar a l'Auditori de Girona, dins de Temporada Alta, la versió “semiescènica” del seu projecte amb The New Catalan Ensemble. És un experiment interessant, que demostra que Motis & Chamorro no en tenen prou amb els sempre efectius estàndards jazzístics, però també és un experiment arriscat. Els seus aliats en aquesta aventura són els nou components de The New Catalan Ensemble o NewCat, una formació dirigida per Joan Díaz (piano i melòdica) que fusiona instruments de cobla –flabiol, tible, tenora, trompeta, trombó, fiscorn i contrabaix– amb el piano, la bateria i el saxòfon, per crear un so híbrid que, en principi, ofereix moltes possibilitats. A més, l'espectacle, amb direcció escènica de Jordi Prat i Coll, inclou un altre ingredient important: una selecció de poemes de grans autors catalans, que en la majoria dels casos l'actor Xicu Masó va recitar primer, amb el seu bon ofici, i a continuació van ser cantats per Andrea Motis, amb una veu cada vegada més segura que sembla que ho pot cantar gairebé tot. Tot? El problema és que molts d'aquests poemes –per exemple, el llarg Tot l'enyor de demà, de Salvat-Papasseit– no només no van néixer per ser cantats, sinó que tenen una estructura indomable que no sempre accepta bé el vestit de la música. D'altres com ara Sol, de Joan Vinyoli, i Kore, de Gabriel Ferrater, funcionen molt millor, perquè Díaz els ha convertit realment en cançons.
Tampoc no sembla que els instruments més característics de la cobla s'adaptin bé a qualsevol circumstància i, concretament en el terreny dels estàndards, van sonar molt millor al Summertime de Gershwin que al Corcovado de Jobim. Entre ceps de vinya i algun altre element escenogràfic, els músics van assumir uns quants riscos –fins i tot van fer d'actors en alguna breu escena– i no sempre van reeixir, però se'ls ha de reconèixer el mèrit de no conformar-se i de voler anar sempre més enllà.