Amaya, infinita

Carmen Amaya sembla dominar el firmament del flamenc d'aquestes setmanes a Barcelona. Quan encara està en dansa la temporada de La capitana a la Sala Gran del TNC (fins aquest diumenge), també ha arrencat la temporada de Jar, un text teatral de Manuel Veiga que homenatja la bailaora nascuda a la platja barcelonina del Somorrostro, que està en cartell al teatre Akadèmia fins al 24 de novembre, i es presenta la quarta edició del Festival Carmen Amaya, que lidera el Tablao de Carmen (instal·lat al Poble Espanyol). Dimarts passat, dins del cicle Fora d'Hores, del Teatre Lliure, Sara Baras va fer una classe pràctica dels palos del flamenc, com es ballen, com es canten, i la seva evolució. Amaya és infinita. El 19 de novembre farà 50 anys de la seva mort. Del seu naixement, l'estudiosa Montse Madridejos aporta un padró en què referma la seva tesi que no va néixer el 1913, sinó el 1917.

Manuel Veiga va estrenar fa 20 anys Jar. Ara torna a aixecar-la al teatre Akadèmia i respira com nou. És una obra molt petita però que conté grans dosis explosives d'emoció. És, probablement, l'aproximació més intel·ligent que es pot fer a la personalitat despresa de Carmen Amaya, posant-ho en boca d'antics amics del Somorrostro. Ella hi apareix tangencialment en la trama, però la centralitat es recupera en els dos monòlegs de gran intensitat d'aquells dos amics que es retroben, qui sap si per casualitat o per voluntat en un antic palau, fet de fusta, on s'arraulien quan eren petits. L'un, en morir la seva família més propera, va decidir provar sort i triomfar amb el baile. De la seva aventura, en va acabar sortint una carrera d'actor i una dona milionària enamorada... Ella, en canvi, va mantenir les arrels. No va sortir mai de la misèria del Somorrostro. El barri ha canviat, diu ell, però la gana és la mateixa, remata ella. Els gitanos del barri només han viscut de les glòries de Carmen Amaya i d'aquest altre bailaor passat al cinema. D'Amaya, tot és generositat. Del noi, silenci, i desconfiança. L'una manté la família gitana al cor; l'altre, se n'ha desempallegat tot i que Amaya mateix també l'hagués ajudat. Veiga també trena una peça en què alterna el caló i el castellà. Són paraules que esquitxen el text i que el context permet entendre'n el significat, una escriptura que sembla repescar de Juli Vallmitjana, un autor de principis del segle XX també obsessionat per repescar el parlar gitano i dels barris baixos de la Barcelona més miserable i perillosa per a un burgès de l'Eixample. La peça és un cop de puny de poc més d'una hora. Una trobada aparentment cordial però que al fons hi ha una història d'amor i de fidelitats mal tancada.