Teatre restringit als germans petits

Hi ha parcs d'atraccions que demanen una alçada mínima per poder accedir a determinada estació. Hi ha centres comercials que estableixin una alçada mínima i una altra màxima per poder quedar-se a la sala de jocs, mentre els pares trien el moble del menjador o del dormitori. Doncs ara també hi ha un festival que posa un límit a l'espectador: aquells que siguin més grans de cinc anys, els miren de desviar. També els pares. Es procura que hi hagi la ràtio d'un pare per cada nen. Aquesta demanda té una lògica: els espectacles, de molt curta durada, tenen una capacitat molt reduïda i l'accés a gent més gran pot acabar privant l'assistència a la canalla, a qui van adreçats específicament. El festival El Més Petit de Tots està esclatant d'èxit en la seva novena edició. Aquest cap de setmana tanca la programació comprovant que la qualitat dels espectacles porta que els pares viatgin d'un municipi a un altre (se n'hi han inscrit vuit, aquest any) per buscar un lloc on poder assistir-hi.

El festival es va crear a Sabadell el 2005. Durant anys, era el cartell que donava especificitat a la programació familiar de La Sala Miguel Hernández. A força d'edicions, va anar guanyant presència tant a la ciutat (l'espectacle d'inauguració d'enguany es va fer al Teatre Principal, per exemple) i de més enllà. Ara, a més de La Sala, també hi figuren el Mercat de les Flors (Barcelona), el Teatre de l'Aurora (Igualada), el Teatre Municipal de Benicàssim, el Principal d'Olot, l'Escorxador (Lleida), el teatre-auditori (Sant Cugat del Vallès) i el Clavé (Tordera). L'any passat els 12 espectacles, o instal·lacions, van sumar fins a 74 representacions (35 específicament per a escoles) i un 95,6% d'ocupació (5.468 espectadors).

Evidentment, és molt golafre aquesta franja d'edat, però, paradoxalment, constata Gerald Fannon, del teatre-auditori de Sant Cugat del Vallès, és molt difícil trobar espectacles específics. I és que l'obra, a més de significar el primer vol en el camp de les arts escèniques per als més menuts, també permet reenganxar els pares. De fet, l'espectacle es produeix com un espai ideal per enfortir l'experiència entre pares i fills i, així, potenciar un món emotiu comú.

Aquest festival, nascut en anys de més alegries econòmiques, s'ha sabut traslladar al camp de les retallades. Una de les primeres conseqüències de les retallades a les escoles, va afectar el ritme de sortides. Enguany hi ha accions (que responen més a tallers experimentals que a espectacles) que s'han fet a les mateixes escoles bressol. Era molt més econòmic moure la producció que contractar un autocar per apropar la classe al teatre. Un gest molt senzill que demostra el pragmatisme del festival. Aquesta experiència s'ha fet tant a Sabadell com a Barcelona. A la capital, s'ha comptat amb cinc centres, que allargaran les actuacions més enllà d'aquest cap de setmana.

Hi ha una evidència de difícil solució: tot i les solucions imaginatives i l'alt percentatge d'ocupació, mai s'arriba a cobrir les despeses de l'actuació. El festival, per força (i amb la implicació dels recursos que faciliten els propis teatres públics i les administracions) ha d'assumir la resta de la factura. Dels 160.000 euros de pressupost, menys d'un 30% es finança amb subvencions de les institucions públiques, una ràtio que pocs teatres públics poden presentar, en realitat.