L'artista antropòleg

L'obra d'Adrian Melis (l'Havana, 1985) és l'exemple de com l'art pot ser una valuosa eina per radiografiar la situació política i social, sense caure en el pamflet. Darrere del seu posat de bon jan, hi ha un artista conscienciat i contundent però cap de les seves obres no crida excessivament. Melis realitza obres directes, que el públic pot aprehendre sense problema ja que al cap i a la fi són peces que parlen de tots nosaltres i del que ens envolta. Aquesta proximitat ha ajudat que en poc temps Melis s'hagi convertit en tota una fulgurant jove promesa, tot això només amb quatre exposicions individuals entre l'any passat i l'actual i nombroses col·lectives.

La quarta d'aquestes mostres té lloc a la galeria ADN de Barcelona, espai on l'any passat ja va presentar l'exposició Noves estructures de producció. En aquella ocasió, Melis, resident a Barcelona des de fa tres anys i mig, escodrinyava en una pràctica habitual a la seva Cuba natal: l'absentisme laboral generalitzat i impune, sense excuses. Ara, en canvi, després del temps que fa que és a Barcelona, Melis s'ha centrat en tot el contrari. Aquí molta gent vol treballar i no pot. Ho exemplifica perfectament una de les peces de la mostra, The best effort, en què quatre telèfons recullen les demandes de feina d'una oferta de treball falsa que el mateix artista ha publicat en diversos mitjans. “La persona que truca no sap que participa en una obra d'art. Quan truquen, els telèfons de la galeria sonen (i ho fan de manera continuada, s'ha de dir) però no contesta ningú, només se senten discursos dels últims presidents espanyols dient que tot va tan bé pel que fa a la situació laboral –explica–. És la demostració de la desconnexió entre el discurs oficial i la realitat.” Una part d'aquest projecte també s'exposa aquests dies a la Fundació Tàpies, dins de l'exposició col·lectiva FAQ: Zona de preguntes freqüents.

La desconnexió entre realitat i política és evident en el vídeo Ovació, que reuneix imatges d'aplaudiments al Congrés dels Diputats després d'aprovar una llei que posteriorment ha quedat en paper mullat. Melis també aborda el drama dels desnonaments fotografiant les vistes que es veuen des de cases que han estat expropiades pels bancs. Ara la vista pertany a una entitat financera.

A l'entrada de la galeria uns cubs transparents conviden l'espectador a seure. Són bonics i de tendència. Canvien de color. Però la trampa és que els colors es mouen a ritme de la fluctuació de l'índex IBEX35. Els blocs estan connectats a la xarxa. Com diu Melis: “Tot s'intenta amagar dins d'una aparent normalitat.”