Endinsats en el nihilisme

Cormac McCarthy, un dels grans escriptors americans, ha vist com algunes de les seves obres eren adaptades a All the pretty horses, de Billy Bob Thornton, No es país para viejos, dels germans Coen, o La carretera, de John Hillcoat. Malgrat la seva presència a Hollywood, McCarthy no havia escrit directament cap guió original per al cinema. El consejero és el seu primer guió i ha estat cedit a un cineasta de prestigi com Ridley Scott, que aquest cop assumeix la seva funció de creador tot terreny.

El consejero ens situa en una curiosa terra fronterera situada entre la població americana Ciudad Juárez i la ciutat texana d'El Paso. El tema de fons és el del narcotràfic, l'existència d'un camió dedicat al blanqueig de droga que serà desitjat i perseguit pels membres de diverses bandes. El protagonista de la història és un advocat que assessora un magnat mexicà en el seus negocis foscos i que es troba al mig d'una xarxa de corrupció que actua de forma deshumanitzada.

McCarthy construeix un guió força complex, integrat per diversos relats que es van entrelligant entre ells, amb una clara voluntat de construir un thriller molt fosc poblat per personatges ambiciosos que són víctimes de la seva pròpia trampa. Les digressions de l'escriptura de McCarthy i el desig de poder arribar a transcendir el terreny de l'acció per acabar convertint el seu relat en una metàfora sobre la degradació del present, la converteixen una obra atípica. Un sector del públic espera d'una pel·lícula signada per Ridley Scott amb Michael Fassbender, Penélope Cruz, Javier Bardem, Cameron Diaz i Brad Pitt un producte clarament comercial. En essència, però, El consejero s'aparta de les solucions fàcils, no amaga l'impacte de la violència i quan li cal proposa alguna escena de sexe pujada de to com la que mostra Cameron Diaz oberta de cames en un cotxe descapotable.

McCarthy fa d'El consejero una obra marcadament nihilista sobre l'existència del mal a l'interior de les nostres societats, sobre la deshumanització progressiva de les relacions humanes i sobre la consideració de les vides humanes com poca cosa més que una transacció comercial. La frontera mexicana li serveix d'espai per anar més lluny i passar d'un cas concret a una reflexió general sobre la pèrdua de vincles morals en el cor de les nostres societats. A la part final, ressalta aquesta deshumanització llançant tots els personatges cap a una certa desesperació.

El fort grau de nihilisme que respira la pel·lícula contrasta amb la direcció plana, però efectista, de Ridley Scott. És evident que no hi ha en la posada en escena la inspiració que tenien els germans Coen a No es país para viejos, però també és cert que ens trobem amb un Ridley Scott menys grandiloqüent i posat al servei d'una pel·lícula que sembla escapar-se de les seves mans però que al final acaba essent més interessant que bona part de les obres de la seva filmografia. Probablement els incondicionals de Ridley Scott poden sortir-ne decebuts, però als que sempre l'hem considerat un dubtós cineasta de prestigi, ens pot convèncer més que altres cops.