Crítica
teatre
L'aventura humana
En una casa de colònies, Can Caballé, a prop de Vilablareix (Gironès), ha culminat aquest cap de setmana una experiència humana que va començar quan Àlex Rigola va contactar fa uns tres mesos amb associacions de Salt per trobar immigrants disposats a participar en una proposta teatral acollida per Temporada Alta a partir d'un projecte, dins d'aquest món paradoxal, de l'Obra Social “La Caixa”. A Can Caballé s'hi arribava en un autocar, que va sortir de l'antiga fàbrica Coma-Cross, i en baixar se'ns empenyia fins a l'interior de l'edifici per situar-nos en una taula on havíem d'omplir un paper amb el nostre nom i se'ns enganxava un número (de l'1 al 6) a la roba abans d'instal·lar-nos transitòriament en una habitació amb lliteres. Havíem participat en un simulacre en què havíem d'imaginar-nos com uns immigrants en un viatge ple de controls, impediments, incerteses i també una violència, que es va concretar d'una manera molt lleu en comparació amb la realitat. Tanmateix, era una manera d'entrar a Migranland, on ens esperaven unes persones per explicar-nos les seves experiències de vida.
Amb l'inici de l'Odissea, el text homèric com a referent del viatge que metaforitza l'aventura humana, van començar els relats. Dues dones ens van relatar el viatge que va dur-les fins a Catalunya. Després vam pujar al pis superior, on ens va rebre el cant dels membres del cor Àkan. Érem a la sala central, des de la qual es reparteixen les habitacions, anomenades en relació amb episodis del viatge de Ulisses: Calipso, els ciclops, Eol, les sirenes, el país del Lotus i, a un nivell inferior, Circe. Aleshores vam comprendre la funció del número enganxat: el centenar i escaig de visitants (en cadascuna de les tres funcions) se'ns repartia en grups de menys de vint, que anàvem entrant successivament a les sis estances. Amb el repartiment dels números s'havien separat les parelles, els amics i fins els coneguts que van asseure's plegats a les taules. Un detall que semblava aleatori et feia sentir més sol i així més atent i vulnerable al que se'ns narrava o se'ns mostrava a cadascuna de les cambres.
A la cambra de Calipso, se'ns va oferir una gustosa sopa picant africana. A la dels ciclops, una dona xilena ens va explicar l'experiència de vida comunitària al bloc Salt, novament amenaçat de desallotjament; al país de Lotus, un jove senegalès va dir-nos que va caure en la dissipació alcohòlica fins el dia que va recuperar el full de ruta del pare; a la d'Eol, un altre va regalar-nos un poema després de narrar-nos el seu accidentat viatge en pastera, la seva detenció i la seva “expulsió” que, estranyament, va dur-lo fins a Girona; al cau de les sirenes, dos homes van explicar-nos els cants seductors que els havien dut a emigrar; i al lloc de Circe, que va convertir els mariners d'Ulisses en porcs que patien perquè el seu cervell continuava essent humà, un home ens feia present a través d'un vídeo la seva història interminable a la recerca de papers mentre una noia del Rif, a la vegada present a l'estança, expressava en un altre vídeo l'enyorança de la seva terra.
Abans de sortir de cadascuna de les cambres podies sentir la necessitat d'agrair o de saludar a qui, en aquella intimitat favorable al reconeixement d'una humanitat compartida, t'havia donat alguna cosa que feia que cada cop retornessis més emocionat i més enriquit a la sala “comuna”, on la coral Àkan cantava una altra cançó, un vídeo feia arribar més experiències de vida o fins hi havia un interludi “còmic” amb els infames spots del PxCat. I és així que amb aquest text voldria donar les gràcies als que van dur-nos en aquest viatge amb el qual vam poder sentir l'abraçada de la humanitat. Gràcies per explicar-nos les diverses experiències i per haver-les posat en escena. Memorable.