Trampa d'una família acollidora

L'autora Cris­tina Cle­mente recorre sovint a les seves memòries fami­li­ars. Ja ho va fer amb La nos­tra Cham­pi­ons par­ti­cu­lar i va saber extreure molta comèdia dels viat­ges ima­gi­nats pels pares, que pre­te­nien suplir l'experiència de tras­lla­dar-se a les capi­tals euro­pees a con­tem­plar car­rers, gents i museus. Ara, amb Con­sell fami­liar, torna a esti­rar, amb traça, la seva volun­tat de nego­ciar les des­pe­ses de casa, de fer cores­pon­sa­bles els fills de l'eco­no­mia fami­liar. Amb aquesta pre­missa, apa­rent­ment tan ten­dra, Cle­mente des­plega una comèdia en la qual qui surt retra­tada és tant la sobre­va­lo­rada democràcia (amb els seus par­ti­cu­lars enganys per garan­tir quo­tes de poder dels qui n'han dis­po­sat des de sem­pre) com la seva extra­po­lació a la Unió Euro­pea, que es pre­senta com una gran família, que ha acon­se­guit enter­rar les des­trals de guerra del segle pas­sat i només suma per dis­po­sar d'una massa crítica més atrac­tiva amb la qual llui­tar per a nous mer­cats. Un joc diver­tit amb alguna nota de luci­desa que aguanta una con­versa infor­mal després de la funció.

Què pas­sa­ria si existís la democràcia real, des de dins de les cases? Qui té el pro­grama elec­to­ral més con­vin­cent i qui el més apli­ca­ble, la mare, el pare, o els fills? Per què es deci­deix donar veu a un extern (el xicot de la noia) quan es podria resol­dre l'empat tècnic obli­gant-se a fer dos vots dife­ren­ci­ats? Cle­mente juga bé la trampa i atrapa els per­so­nat­ges a la xarxa. En aquest men­ja­dor humil sonen con­cep­tes com ara el “dret a deci­dir” però que pot aca­bar sent engo­lit per la fago­ci­tat dels mer­cats, per la dependència del deute. Cata­lu­nya, però també l'Estat espa­nyol, Grècia i Ale­ma­nya, són parts con­vi­da­des en aquest joc d'interes­sos, apa­rent­ment tan ino­fen­sius. L'obra no aspira a pro­vo­car un cata­clisme (tot i que mai no és defi­ni­tiu), com sí que es pro­du­eix en altres dis­cus­si­ons de família en la car­te­llera actual (Aire de família, El nom...). Pro­ba­ble­ment, por­tar aquesta excusa sen­zi­lla a un drama o tragèdia seria massa pre­tensiós. Però el cert és que els punts de par­tida de Cle­mente gua­nyen quan tenen una ombra negra: és el cas de Vim­bodí vs. Praga (2011) al TNC dins del T6, o de Volem anar al Tibi­dabo, (2008).