L'acumulació frena l'emoció

Quan ens endinsem en la segona part d'un relat èpic, plantejat com una història iniciàtica, podem trobar-nos que aquesta part sigui només una part del recorregut inacabat. De fet, a El hòbbit de Tolkien el punt de partida descriu com Bilbo és expulsat de la tranquil·litat familiar per viure l'aventura, i la darrera part és la lluita per matar el drac i l'esclat de l'anomenada batalla dels cinc exèrcits. Entremig d'aquests dos moviments queda un seguit d'aventures de Bilbo i Thorin pel bosc negre i la Ciutat del Llac fins que arriben a Erebor, on el drac Smaug vigila un preuat tresor. Per donar a aquesta part del trajecte una dimensió èpica, Peter Jackson utilitza tota l'artilleria digital de què disposa i es proposa enlluernar l'espectador amb contundents escenes d'acció i espectaculars espais laberíntics. Jackson converteix la pel·lícula en un divertit parc d'atraccions com demostra l'escena en què els nans s'escapen de la presó dels elfs del bosc dins de bótes de vi o el moment en què lluiten contra les aranyes gegants. Altres vegades, el laberint prefigura espais tortuosos propis d'un sofisticat videojoc, com tota l'entrada a Erebor després d'obrir la porta secreta de pedra amb la clau. Entre les atraccions de fira i el videojoc, allò que s'imposa són alguns dissenys de producció veritablement sorprenents –la creació de la Ciutat del Llac– i la presència de la bèstia digital més maligna del cinema espectacle contemporani: el drac Smaug.

L'afany de grandiloqüència que envolta l'empresa de Peter Jackson provoca que es perdin algunes coses pel camí. A El hòbbit hi ha espectacle, però no hi ha emoció per l'aventura. Totes les situacions estan massa allargassades i això provoca que el ritme s'enfonsi i que l'espectador acabi embriagat per l'excés de propostes visuals. L'altra cosa que es perd és la força iniciàtica de la història. Al començament, el mag Gàndalf li diu a Bilbo que el troba canviat. La frase extreta de la novel·la de Tolkien expressa un dels fets essencials de l'obra: entendre el viatge cap a la fantasia com una experiència iniciàtica de transformació. Tot aquest aspecte queda diluït, fins i tot no té consistència en un moment tan clau com la trobada final entre Bilbo i el drac. El foc d'artifici no deixa veure l'essència del relat i l'espectacle visual s'imposa per acumulació, però no genera gens de fascinació.