Una nova era

La banda gironina The Pepper Pots va obrir dissabte la gira del seu cinquè disc, We must fight, a casa, a la sala gran de l'Auditori de Girona, molt ben acompanyada per un públic nombrós i molt entregat, en un bateig que marca el principi d'una nova era per al grup en la seva prolífica trajectòria. Han passat quatre anys i mig des de la presentació de Now! al mateix escenari i unes quantes coses han canviat, sobretot en la primera línia del grup: les tres veus femenines amb un concepte 100% girl group, uniformades i amb coreografies ben estudiades, s'han convertit en dues cantants –Adriana Prunell i Aya Sima, incorporada en el disc anterior– que subratllen la personalitat pròpia de cadascuna i es complementen bé. Se centren més en la part vocal que en les coreografies, un apartat en què gairebé són superades per la dinàmica secció de vent. En realitat, aquest canvi d'imatge i actitud escènica té molt a veure amb la nova línia musical oberta per The Pepper Pots amb aquest We must fight, que abandona una mica el so feliç i despreocupat del soul-pop de Motown en els anys seixanta i s'endinsar-se en el soul més profund, sofisticat i conscienciat –en resum, adult– que alguns artistes negres van desenvolupar en els anys setanta per reafirmar també la seva independència creativa. The Pepper Pots han reproduït aquesta evolució d'una manera natural i no traumàtica.

De fet, el concert va començar amb dues cançons del nou disc, We must fight i Got me crazy, i tot seguit van sonar dues peces de l'anterior, Train to your lover (2011), I wanna blindly trust in you i Gladden your soul, abans de tornar al present amb You've got the future i fer la primera incursió en el decisiu Now! (2009): Real tru love. El grup va repassar completament les 12 cançons de We must fight i va anar intercalant temes dels dos discos precedents –quatre peces de cada àlbum–, als quals va afegir una versió: That's my baby for you, de l'històric grup vocal de Chicago The Chi-Lites. El repertori va sonar compacte i homogeni, sense grans salts estilístics entre les cançons dels diferents discos, que el grup va interpretar amb escasses pauses entre tema i tema, anant molt a la idea, de manera que les 21 cançons van sonar en menys d'una hora i mitja, amb dues tandes de bisos incloses.

La professionalitat habitual del grup es va subratllar dissabte amb la imponent visió de 17 músics a l'escenari, tots els que van gravar el disc: els 9 titulars, 6 músics de corda i 2 percussionistes que van sonar com la glòria tot i la complexitat tècnica d'aquest gran desplegament instrumental: una altra nit memorable.