D'ARA. I. D'AQUÍ
montse frisach
Pintura per superar el buit
Vicenç Viaplana exposa a la galeria Carles Taché ‘Tot és possible', unes obres plenes de vida i de ràbia
És possible pintar des de la ràbia i que, en canvi, el resultat sigui plàcid? Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) confessa haver fet les pintures que formen la seva última exposició a la galeria Carles Taché des d'un estat de complet inconformisme. L'art com l'única sortida: “A l'obscurantisme que tenim a sobre, des d'un estat de molta ràbia i dient-me a mi mateix que sóc aquí.” En les obres que exposa es desplega tot un univers de fragments de vida vegetal d'un verd hipnòtic que Viaplana no dubta a qualificar de “psicodèlic”. Són obres plenes de vida, que semblen dir-nos que, malgrat tot, hi ha esperança. La natura s'imposa. “Ens volen negar el futur i la il·lusió, però aquest món vegetal és l'únic que ens queda. Com l'art, amb aquesta cosa intangible que et mou a crear. Malgrat tot, la vida s'obre pas.”
El títol de l'exposició, Tot és possible, connecta amb aquesta llum al final del túnel de què parla Viaplana. L'art com a vehicle, l'art com a salvació, l'art com a teràpia, l'art com a gairebé rebel·lia. “No concebo la vida sense l'art –afirma el pintor–, sense aquest misteri. De vegades, quan estic davant la tela en blanc penso que és impossible superar aquest buit. No hi ha res millor. Però m'hi poso igualment.”
A Viaplana el continua fascinant el procés creatiu, sobretot quan tot flueix des d'un lloc purament instintiu i irracional. De fet, les sèries de pintures que s'inclouen en l'exposició van sorgir ràpidament aquest estiu. La sèrie dels quinze petits formats sobre fusta que obren la mostra va ser pintada a l'aire lliure, en molt pocs dies, mentre Viaplana estava estiuejant en una casa del Montseny. Un cop va tornar al taller, l'artista va continuar amb el mateix tema, aquest cop en grans formats. El resultat és una mena de col·lecció de formes vegetals, a la manera d'un botànic que classifica plantes, però també es tracta d'un reguitzell d'imatges translúcides i lleugeres, que, com és habitual en l'obra de Viaplana, juguen amb la percepció de l'espectador. Abstracció? Figuració? Pintura? Fotografia? L'obra de Viaplana es mou poèticament en els límits perquè, simplement, en gaudim.