45 anys d'un disc que va trencar-ho tot

La reedició ampliada i remasteritzada de l'històric disc White light/white heat ha coincidit amb la desaparició de Lou Reed. Aquestes últimes setmanes a molts aficionats ens ha costat tornar a sentir les desesperades lletres del músic de Brooklyn, però l'ocasió s'ho mereix perquè el segon disc de la Velvet Underground va ser una xutada d'adrenalina, que abandonava els aspectes més conceptuals del primer –el de l'emblemàtic plàtan d'Andy Warhol–, s'apartava de la disciplina de la Factory i prescindia dels serveis del pintor i de la musa alemanya Nico. El resultat va ser un treball marcat per la distorsió i carregat de bilis, on les provatures eren a l'ordre del dia, però apostant decididament pel rock and roll diabòlic des del primer vers del tema que donava títol al disc, quan la veu de Lou Reed proclamava que la llum blanca li alterava la ment. El so tremolós de la banda i els cors també incidien en els versos enigmàtics de la llum blanca que s'endinsava cap al cervell, il·luminava els ulls i ho omplia tot de sorpreses. De sorpreses no n'hi va haver gaires perquè el disc va passar sense pena ni glòria i ningú hauria dit que acabaria convertint-se en un dels primers passos d'uns músics que serien referència, bona però també dolenta, per a les generacions més avantguardistes i suïcides de les dècades posteriors. Res no tornaria a ser de color de rosa perquè Lou, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker n'estaven ben farts, del flower power, i no estaven disposats a assumir les doctrines hippies i el retorn a la natura, sinó a submergir-se en les clavegueres de les metròpolis a buscar inspiració. L'estiu del 2013 Lou Reed va dir: “El disc no es va vendre, però quedarà com la quinta essència del punk.”

Cal dir que la influència psicodèlica era inevitable, però les coloraines del moviment quedarien alterades pels blancs i negres obsessius dels de Nova York i els seus eslàloms cap a l'apocalipsi. Diríem que el seu camí es bifurcava i ells triaven els túnels en comptes dels arbres i els ocells. La sínia abandonada de Coney Island en comptes de les platges paradisíaques de Califòrnia.

La necessitat de fugida, els versos explícits en què es diu que tots volen “matar la seva mare”. Aquesta oda a les amfetamines apel·lava a una lectura freudiana desinhibida, que potser tenia a veure amb els experiments literaris que alternaven Reed i Cale i un so que havien cercat en la improvisació més salvatge del rock i del blues, fins i tot amb un giny explícit als grans Booker T. & the MG's, amb la subtilesa d'aquests últims substituïda per l'histerisme de vidriol de la Velvet. Tot i que el grup actuava des del 1964, aquest segon disc no va sortir fins al gener del 1968, després d'haver estat gravat l'estiu anterior. El set commemoratiu va ser realitzat per Reed i Cale, que va recuperar material descartat del seu arxiu per oferir un treball indispensable per conèixer el rerefons d'unes cançons marcades per una doble estètica. D'una banda un rock on tot era possible i de l'altra, una experimentació on el sorollisme i el minimalisme trencaven les pautes convencionals. L'edició remasteritzada ofereix versions alternatives i la darrera sessió d'estudi de John Cale amb el grup –seria expulsat mesos després– i el llançament oficial del concert al Gymnasium de Nova York, gravat el 30 d'abril del 1967, que inclou cinc actuacions inèdites. La comunió entre lletres subversives i soroll era total.

Al repertori del rock començaven a sortir termes com polla, xutar-se i tot un catàleg de drogues amb les seves metàfores i metonímies. Reed i Sterling Morrison s'havien conegut a la Universitat de Syracuse, on van tenir de mestre de literatura el poeta esquizofrènic Delmore Schwartz. La paranoia, l'heroïna i altres fàrmacs, el sexe passat per la transsexualitat i el sadomasoquisme s'incorporaven a l'imaginari rock. Tota una revolució mentre gran part de la seva tribu buscava l'amor i reaccionava contra el Vietnam. Ningú podrà dir que eren diferents.