Fora mandres!
La companyia Les Antonietes s'atreveix a rejovenir ‘L'oncle Vània', de Txèkhov, a l'Espai Lliure
“Txèkhov ens adverteix de no ser passius: convida a sortir de la introspecció que pateixen els seus personatges”, afirma el director, Oriol Tarrasón. Així, Vània, la versió de L'oncle Vània, de Txèkhov, també mira d'explotar l'acció quan la desídia i l'avorriment es fan insuportables. El Teatre Lliure els ha convidat a presentar l'obra en el marc del programa Aixopluc, a l'Espai Lliure, des d'avui i fins al 28 de gener. La mirada de Les Antonietes lliga amb la voluntat de Txèkhov quan planteja què passa quan un s'adona que viu una vida que no vol. “Si ja és greu viure-ho quan els personatges són a la fi de la vida, més ho és quan són joves i s'adonen que mai podran corregir-ho”, afirma Tarrasón.
L'obra té una durada d'una hora i quart i han mirat de mantenir el text fidelment, tot i que sí que s'han vist forçats a rejovenir el paper del retirat amb el d'un jove malalt “que voldria continuar sentint-se útil però que no li deixen sentir-s'hi.”
Les Antonietes manté el seu llenguatge habitual: tots els actors són en escena per donar atenció als seus companys (encara que els seus personatges no hi siguin presents); l'espai és buit i només hi ha els elements imprescindibles per explicar la trama.
Hi ha també l'humor que reivindicava Txèkhov. Tarrasón coincideix amb Stanislavsky que no són comèdies els drames de Txèkhov, però que sí que miren d'explotar la comicitat dels personatges. Aquests perdedors necessiten de la ironia per fer més suportable el seu reny constant: “Si només rondinen, els amics t'abandonen.” Per això, miren de donar un punt irònic, treure-li foscor, a la rèplica que assevera que fa un bon dia, sí, “per penjar-se!”, diu Vània.
L'obra coincideix, pràcticament, amb la representació d'Un enemic del poble, d'Ibsen. L'actor Bernat Quintana, que va ser el metge lluitador de Stockman, ara és el metge desil·lusionat: “Va sortir del poble per posar en pràctica el seu positivisme i ara comprova com, definitivament, la seva moral es desfà.”
Mitja dotzena de produccions avalen el seu entusiasme
Les Antonietes és un grup en què els actors voregen la trentena. Són ben conscients que molts textos clàssics s'acostumen a atacar entrada la cinquantena, però aquesta companyia decideix trencar aquest prejudici i es rebel·la contra haver d'esperar-se per poder afrontar-los. Ja ho van fer amb Un enemic del poble, d'Ibsen (Stockman, Sala Muntaner, 2013). El motor del seu treball rigorós és l'entusiasme.
Els altres textos que han afrontat (tots han passat per Barcelona) són la comèdia d'embolics Molt soroll per a no res (2011) i el drama generacional de Brückner, El mal de la joventut (2009). El primer treball de la companyia, el seu veritable embrió, és una coproducció amb el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa: L'aigua (2007), a partir dels personatges que apareixen en les novel·les de Jesús Moncada, del seu Mequinensa mític. Posteriorment, se'n va fer una nova versió a la Sala Petita del TNC: Mequinensa.(2012).