Sant Antoni

A parau­les em con­vi­des, Ramon Sol­sona escriu que sant Antoni “és un dels pesos pesants del san­to­ral”. Pri­mer perquè tra­di­ci­o­nal­ment el 17 de gener “era la gran diada de l'hivern, gai­rebé com un segon Nadal”. I segon perquè sant Antoni ha gene­rat una ico­no­gra­fia àmplia i “un gruix ingent de cul­tura popu­lar”. Sant Antoni era el pro­tec­tor del bes­tiar i sem­pre ha tin­gut molta devoció, sobre­tot en l'àmbit rural.

A propòsit de la pro­nun­ci­ació de la t de sant davant de mot començat amb vocal, Pom­peu Fabra va escriure una con­versa filològica l'11 de març del 1923 per asse­nya­lar un defecte de pro­nun­ci­ació freqüent que con­sis­tia a dir sani­lari (en lloc de sant Hilari, amb t) i sanan­dreu (en lloc de sant Andreu, amb t). A la Con­tri­bució del 1898 ja els havia esmen­tat. Més enda­vant, el 1912, Fabra hi va afe­gir sant Antoni. Són prou cone­gu­des les san­tan­to­na­des o san­tan­tonàs, una de les fes­tes tea­tra­li­za­des més anti­gues del país. Per la forma dels mots des­pre­nem que, davant d'Anton, la t de sant s'hi sent ben clara.

Gràcies a la segona edició del Nomenclàtor ofi­cial de toponímia major de Cata­lu­nya, que inclou trans­cripció fonètica, sabem que la t també sona a Sant Adrià de Besòs, Sant Aniol de Fines­tres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Hipòlit de Vol­tregà. També sona a Sant Andreu (Salou, de la Barca i de Lla­va­ne­res), Sant Hilari (Sacalm) i Sant Antoni de Vila­ma­jor, però en canvi no sona a Sant Esteve de la Sarga. És l'Ofi­cina d'Onomàstica de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, amb el vis­ti­plau del Con­sorci per a la Nor­ma­lit­zació Lingüística, l'autora d'aques­tes infor­ma­ci­ons.

Arri­bats aquí, em sem­bla ago­sa­rat que es reco­mani pro­nun­ciar la t de sant, en una elo­cució for­mal, si la paraula següent comença en vocal. Fora dels casos vis­tos, tro­baríem un munt de sants (històrics i cata­lans, per exem­ple) amb una t muda: sant Auguri, sant Ebonci, sant Idaci, sant Ot…