Sant Antoni

A paraules em convides, Ramon Solsona escriu que sant Antoni “és un dels pesos pesants del santoral”. Primer perquè tradicionalment el 17 de gener “era la gran diada de l'hivern, gairebé com un segon Nadal”. I segon perquè sant Antoni ha generat una iconografia àmplia i “un gruix ingent de cultura popular”. Sant Antoni era el protector del bestiar i sempre ha tingut molta devoció, sobretot en l'àmbit rural.

A propòsit de la pronunciació de la t de sant davant de mot començat amb vocal, Pompeu Fabra va escriure una conversa filològica l'11 de març del 1923 per assenyalar un defecte de pronunciació freqüent que consistia a dir sanilari (en lloc de sant Hilari, amb t) i sanandreu (en lloc de sant Andreu, amb t). A la Contribució del 1898 ja els havia esmentat. Més endavant, el 1912, Fabra hi va afegir sant Antoni. Són prou conegudes les santantonades o santantonàs, una de les festes teatralizades més antigues del país. Per la forma dels mots desprenem que, davant d'Anton, la t de sant s'hi sent ben clara.

Gràcies a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, que inclou transcripció fonètica, sabem que la t també sona a Sant Adrià de Besòs, Sant Aniol de Finestres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Hipòlit de Voltregà. També sona a Sant Andreu (Salou, de la Barca i de Llavaneres), Sant Hilari (Sacalm) i Sant Antoni de Vilamajor, però en canvi no sona a Sant Esteve de la Sarga. És l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans, amb el vistiplau del Consorci per a la Normalització Lingüística, l'autora d'aquestes informacions.

Arribats aquí, em sembla agosarat que es recomani pronunciar la t de sant, en una elocució formal, si la paraula següent comença en vocal. Fora dels casos vistos, trobaríem un munt de sants (històrics i catalans, per exemple) amb una t muda: sant Auguri, sant Ebonci, sant Idaci, sant Ot…