El camí perdut de Bertrana

A l'antic camí ral que unia Barcelona amb França, a l'altura de Riudarenes, hi ha des de temps incerts una enorme roca, semblant a una pedra mil·liar, damunt la qual algú havia gravat, esgratinyant a força bruta, tres creus que assenyalaven, segons el dir popular, el lloc precís de tres morts violentes. Quan Prudenci Bertrana va passar-hi, pels volts de 1910, un matí d'hivern d'aquells en què l'aire talla i “el món sembla de vidre”, va trobar-la encara intacta prop del famós hostal de l'Arrupit, amb les tres creus ben visibles gravades al frontis de la penya, “al peu mateix del camí ral abandonat”. En canvi, ja no va trobar ni rastre, per la mateixa època, de la infausta Creu de la Mà, plantada a la cruïlla que separava les rutes de mar i de muntanya en una de les zones més temibles del cor de la Selva, prop de l'hostal de la Thiona, escenari de segrestos, assalts i assassinats aprofitant el desemparament boscós del lloc, descrit com “la forest més perillosa del país” ja des del segle XVI. La creu era de ferro rovellat, evoca Bertrana de memòria, i encomanava al caminant “una punta d'esglai”, amb aquella mà que assenyalava el sol ixent amb el polze estirat, i una M inquietant a l'altre braç per indicar la banda de muntanya, encara que a l'escriptor li suggeria més aviat una advertència de martiri o de mort.

Les dues descripcions procedeixen de Proses bàrbares (1911), el llibre del Bertrana caçador i pel qual sentia més estima, i han servit modernament per localitzar i documentar molts dels paratges al límit del Gironès i la Selva que hi descriu i que coneixia bé des de la seva infància al mas de l'Esparra. Avui, misteriosament, la creu torna a ser a lloc, no se sap si en el mateix punt exacte on la recordava Bertrana, però en tot cas en un encreuament de camins barrat per les tanques del camp de golf de Caldes de Malavella, i continua despertant l'interès de veritables fanàtics de l'obra de l'escriptor gironí com Isaac Bosch (Salt, 1978), responsable amb Jordi Garcia de la selecció de textos de la ruta literària per la Girona de Bertrana organitzada per l'Escola d'Humanitats l'estiu passat. Bosch, tècnic de llum i so que assegura que “de petit ni tan sols llegia el vers de Nadal”, ha resseguit els itineraris de les Proses bàrbares fins a topar amb l'enigmàtica Creu de la Mà, que ja havien recollit l'any 2005 els historiadors Miquel Borrell, Narcís Figueras, Joan Llinàs, Elvis Mallorquí i Jordi Merino al llibre guia Deu llegües de pols i roderes. El camí ral de Girona al Tordera. Fa poc, però, ha descobert, mig amagada per la bardissa, la pedra de les tres creus, que els mateixos autors donaven per perduda excepte per l'esment que en fa Bertrana en el capítol del seu llibre “L'encís d'una marrada”.

“És una pedra granítica molt erosionada, emboscada a quatre passes de la carretera i prop de l'estació de l'Empalme, on el mateix Bertrana explicava que uns vagabunds acabaven de cosir a punyalades un noi a qui després van calar foc.” L'episodi està a l'altura de l'atmosfera tètrica que l'escriptor infon al seu relat, en què evoca l'antic camí ral –”la ruta morta”, en diu, ja abandonada al seu temps– com un país de la por del qual “fins les bèsties se n'aparten”, tement el silenci, la soledat i sobretot l'assalt dels malfactors que s'hi amagaven com fantasmes a l'aguait. Isaac Bosch, que sent passió per Bertrana i el seu món, i sobretot per la relació amb Santiago Rusiñol, des que va llegir per primer cop Josafat, creu que la conservació d'aquests elements patrimonials reforça la creació d'una hipotètica ruta literària a l'entorn de l'escenari salvatgí de les Proses bàrbares, tot i que admet que avui el camí ral està igualment entrebancat, no pels bandolers, sinó per carreteres, autopistes i les obres del TAV.