Sobre el perfil dels llocs de Prisamata

El teatre de Prisamata, això vol dir l'univers d'Ivan Morales, amb la complicitat dels seus col·legues, se situa en uns espais determinats però que refugien uns personatges entre romàntics i tràgics. Des d'allà estant, es desenvoluparà l'escena romàntica o tràgica. Prisamata va despuntar com l'escuma arran de la temporada a La Seca de Sé de un lugar. Ara arriba el moment de la consolidació de públic amb Jo mai, al Teatre Lliure de Gràcia fins al 2 de febrer, una peça que és radicalment més dura i intransigent que la primera, però que beu de la mateixa voluntat d'explicar allò que commou amb un format teatral que trenca el discurs lineal i que busca en l'enfrontament amb el públic (trencant la quarta paret de manera més o menys evident) un revulsiu per a l'escena.

Què passa amb els espais? A Sé de un lugar, el guionista decideix no sortir mai del pis, i només puntualment rep la visita de la seva amiga i d'un veí benefactor que li resol les urgències domèstiques d'anar al súper o tirar les escombraries. Aquest protagonista que s'amaga en les seves quatre parets està en una crisi creativa i també (ho vulgui reconèixer o no) en una crisi emocional per la falta de la seva amiga, que el segueix visitant i li comenta la seva epopeia amorosa. Ell és el far d'ella, sigui quin sigui el moment vital de tots dos. A Jo mai, l'espai principal és el bar Amparo. És l'escenari que els antics amics decidiran reobrir, és on es va produir una acció crucial que ajudarà a entendre, a mitja funció, la relació inseparable d'uns amics que són com germans. El bar és on es refugiaran tant ells com altres víctimes de la violència, on arribaran a gaudir de l'èxit fugisser. L'espai és buit absolutament; ni una taula, amb prou feines una cadira i alguns gots que apareixen del darrere d'un altaveu. És un espai catàrtic perquè les seves fustes, siguin velles (quan el bar de preus populars el regentava la mare d'en Frank) o noves (en la nova època reconvertit en restaurant de moda vegetarià) suportaran el pes de la tragèdia. A Jo mai, aquest espai sembla reviure cíclicament el crim. Amb víctimes diferents. Amb botxins que s'intercanvien papers. L'obra té el contrapunt de l'amic que ha estat ingressat en un psiquiàtric. Les seves excentricitats tenen un punt còmic indubtable, tot i que els seus sorolls i les seves visites de verd fluorescent als abocadors donen una sortida sòrdida final.

També és un cordó umbilical de Morales el fil musical vital. La peripècia a Sé de un lugar (títol d'un tema mític de Triana) està a punt de provocar un desastre amorós incomprensible. A Jo mai, el so és molt més punk, radical. En part, perquè són els mateixos actors els que ataquen amb guitarres elèctriques, baix, bateria i una veu forta, amb què es genera una comunió inequívoca (més enllà, fins i tot de la relació dels personatges de la peça). També Bob Marley i el seu Duppy Conqueror, que arrenca com una anècdota però que acabarà sent una mena de mantra, d'àngel negre que es materialitza en el desenllaç de l'obra.

Jo mai, doncs, és un punt i a part de la dramatúrgia d'Ivan Morales. Té la capacitat de commoure per moments, amb actors que pugen per les escales i que narren el pensament dels seus personatges de manera coral, escoltant-se per no avançar trama a l'espectador, com si fossin músics amb batuta. Però el compromís és molt més fort, gens plaent. Perquè les escenes que s'insinuen (més o menys explícitament) són d'una duresa extrema. No són uns personatges violents, intransigents, sinó que tots tenen moments de feblesa, de debilitat, d'una fràgil humanitat que els converteix en una ànima amb la qual es pot empatitzar. I costa de prendre partit per cap d'ells, perquè tots tenen unes reaccions agressives que no aconsegueixen dominar. Això, o saben que no estan bé del cap i que no són gens de fiar perquè en qualsevol moment poden sortir amb un estirabot. Les interpretacions dels actors de Jo mai juguen amb una densitat molt mal·leable. Es fan entranyables i odiosos. Al Jo mai de Prisamata tot es transforma i no existeix el punt final. Els llocs, o la música, fins i tot, supuren sordidesa en el moment menys sospitat.