Novel·la negra, visió crítica

Gràcies al ressò que ha anat guanyant BCNegra, la trobada de novel·la negra (del 30 de gener al 8 de febrer) que, per novè any consecutiu, impulsa el llibreter Paco Camarasa, amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona i de més de vuitanta editorials i llibreries, fa recomanable presentar les novetats d'aquest gènere al gener i no de cara a Sant Jordi.

Quatre dels que presenten novetat, en català, són Andreu Martín, que va guanyar el premi Ciutat d'Alzira amb la novel·la de títol impossible de memoritzar Les escopinades dels escarabats no arriben al setè soterrani del pedestal on s'aixeca la meva estàtua (Bromera); Teresa Solana, que ens ofereix la segona obra protagonitzada per la sotsinspectora dels Mossos Norma Forester, La casa de les papallones (La Magrana); el pluridisciplinari Rafael Vallbona, que ofereix El tant per cent (Alrevés), i Quim Aranda, corresponsal a Londres d'aquest diari, que debuta en novel·la negra i en català amb La noia d'Aberdeen (La Magrana).

Tots quatre tenen una visió crítica similar i els demanem el seu punt de vista sobre temàtiques més socials que literàries, com ara la llibertat d'expressió a la premsa, la influència que pot tenir la literatura, si a Catalunya hi ha crims com els que veiem al cinema i a la televisió... Us oferim una tria de les seves opinions.

“En el cas de Les escopinades dels escarabats, he pres la realitat perquè em servís d'escenari per dir-hi la meva. De fet, penso que sempre és així, en totes les meves novel·les. M'atreviria a dir que en tota la novel·la negra”, comenta Andreu Martín (1949).

Amb relació a la corrupció generalitzada, Martín ens diu: “Avui dia, els corruptes han aconseguit que la informació sigui inútil. Sembla que ho sabem tot de la corrupció dels nostres governants i de les estafes legals que cometen els bancs. Els dolents proclamen les seves faltes i no sembla que se'n penedeixin. La situació és més profunda i angoixant que mai.”

La literatura, en especial la novel·la negra, té la responsabilitat de contribuir a qualsevol canvi? “Si conèixer els dolents, saber el que han fet i el que han robat, no serveix per a res, no sé què podem fer per aconseguir qualsevol canvi...”, assenyala Martín.

Teresa Solana (1962) ens fa un comentari previ: “Estic desitjant poder ambientar les novel·les en una Catalunya independent, sense que fer-ho sigui un exercici de política-ficció. El canvi d'escenari radical que estic segura que es produirà en els propers anys serà un repte interessant per als escriptors de novel·la negra. Haurem d'estar a l'altura.”

La casa de les papallones “va sobre la crisi”. “Volia mostrar l'impacte que té la crisi en les classes populars i reflexionar sobre com incideix en els individus i les decisions que prenen. En el meu cas, el crim és una excusa per explicar una història, tot i que darrerament, a Catalunya, els assassinats comencen a ser fets quotidians. Molts tenen a veure amb la crisi, inclosos els qualificats de violència de gènere.”

Quant a si la premsa fa la funció que s'hauria d'esperar, considera que “els diaris d'esquerres treuen els draps bruts dels partits de dretes, i els diaris de dretes s'ocupen dels draps bruts dels partits d'esquerres. Això és positiu per al ciutadà, des del punt de vista d'estar informat del que passa. El problema és quan uns i altres pacten per no parlar de segons què, com passava fins fa poc amb tot el que tenia a veure amb la monarquia. La premsa, però, és imprescindible”, sentencia, i no sap com li ho agraïm.

Pel que fa a la funció social que ha de tenir la literatura, Solana opina: “Des que som petits, aprenem a entendre el món que ens envolta a través dels contes, és a dir, de la ficció. La novel·la negra construeix escenaris en què es mostren al lector les anomalies, les coses que no funcionen bé dins la societat. La literatura té capacitat per contribuir a canviar coses, sí.”

I tenen caducitat, aquesta mena d'obres? “Veig les meves novel·les com frescos d'una època. Una novel·la que, malgrat que parli de l'aquí i de l'ara, no aspiri a tenir un component d'universalitat és una novel·la que ja neix morta d'entrada.”

Rafael Vallbona (1960) és periodista i ha publicat més de cinquanta llibres. “Amb el que escric sempre pretenc interpel·lar el lector, revelar-li un cert pensament crític sobre la realitat. Les claus del gènere negre, de les quals m'he servit en la novel·la, són molt útils per fer-ho. Més que una crisi, el món en què vivim avui viu l'ensulsiada imparable d'un sistema establert fa 35 anys. El que he volgut fer és una mena de foguera de les vanitats de la societat catalana i espanyola d'avui. La situació és tant l'escenari com l'element dramàtic central del relat. Els crims són un efecte col·lateral.”

“En el tema criminal, Catalunya és un país modern i capdavanter, les retallades no afecten aquesta circumstància. Llegiu els diaris i ho veureu. Hi ha crims tan abjectes, cruels, passionals o premeditats com a la resta del món.”

I què opina dels periodistes? “Més que utopia, en la democràcia burgesa en què la política és submisa del poder econòmic, l'opacitat informativa, la compra de voluntats i la immunitat dels poderosos davant la justícia (sotmesa a les ingerències polítiques) fan que acostar-se al màxim a la veritat, que és la feina dels periodistes, sigui un impossible. Internet, com a territori lliure del control del poder, encara no és una alternativa, hi ha massa soroll, massa bojos i engalipadors.”

“L'única responsabilitat que té la literatura és fer pensar una mica, que no és poc avui dia. La capacitat que té per fer-ho és gran: pot explicar amb total llibertat allò que els mitjans de comunicació no poden. La implosió social de la literatura és molt petita, no ens enganyem.”

“He fet una novel·la sobre el caràcter execrable de la condició humana fent servir un argument contemporani. I lamento haver de dir que ni tan sols l'estructura argumental perdrà vigència per molts anys que passin.”

Quim Aranda (1963), també periodista de llarga trajectòria, presenta un argument amb l'escenari del procés independentista de fons. Té clar com es mou la informació: “Avui dia, qui no està prou ben informat és perquè no vol o perquè no ha tingut l'entrenament adient per destriar el gra de la palla. A les escoles s'hauria d'ensenyar, de la manera més imparcial possible, com s'han de llegir diaris i escoltar ràdios i com s'han de mirar el munt de pantalles que tenim a l'abast. Un altre problema pràctic és la supervivència dels mass media. I un de pràctic i deontològic alhora és la supervivència i la independència dels periodistes respecte dels mitjans que els paguen. La premsa escrita en català, a més, té un problema endèmic de sous miserables. La independència comença, també, per tenir una premsa forta que pagui bé els seus professionals. Però potser el futur és la premsa guerrillera. A través de Twitter, de blogs...”, comenta.

“La novel·la, ni la negra ni la blanca, té cap responsabilitat social. Només és un vehicle d'expressió personal de qui escriu, i cadascú ja s'ho farà amb els seus compromisos. Si tens sort, pots ser prou llegit. Si no, pots ser ignorat sense que res, amb l'excepció de l'ego personal i el teu editor, en pateixi les conseqüències”, admet, amb la clarividència que també aplica quan escriu ficció.