CRÍTICA
Jordi Bordes
Una angoixa que respira comèdia
Sixto Paz repeteix amb una comèdia quotidiana amb rerefons social per debatre
Q uin és el lloc ideal per anunciar a la parella que es vol tenir un fill? Quines conseqüències portarà una proposta tan natural? Quins paisatges i quines escenes trencarà la simple proposta progenitora? Pau Roca és ell i Carlota Olcina és ella. Són una genial parella d'actors que saben passar-se la rèplica amb eficiència i ritme, que només decau al final. Pulmons fa referència a l'angoixa que, viscuda en comèdia, és infal·lible.
Amb una arrencada molt còmica aconsegueixen una complicitat absoluta amb el públic: amb els que voregen la trentena i ja comencen a sentir com a propi allò del rellotge vital i amb els que ja saben què vol dir que soni aquella alarma i quantes nits beneïdes d'insomni implica aquesta decisió. Pulmons busca situar a l'extrem cada decisió: tenir un fill és matar una mica abans el planeta. El més pràctic, i possibilista amb el pensament benintencionat i políticament correcte d'aquesta parella compromesa seria adoptar un nen. Però la proposta es rebutja també de manera directa, perquè el més natural és que cada pare vulgui, potser per instint animal, preservar els seus gens. Un fill?, la humanitat envelliria i decreixeria si tots tinguessin fills únics.
La voluntat de ser sostenible, de plantar els boscos que faci falta per compensar l'excés de CO2 que generarà tal hipotètic naixement multiplicat per les generacions següents, troba un paral·lelisme en l'idealisme del doctor Àstrov de L'oncle Vània o, en certa manera, de Stockmann d'Un enemic del poble d'Ibsen. També en el cas mal resolt de la parella comporta un fracàs, una finalització de projecte. En el seu vessant còmic, la discussió d'home i dona que preveuen implicacions de la decisió de tenir un fill s'evoca a les escenes d'Epi i Blas de Barri Sèsam, tota una picada d'ullet generacional amb el joc de llums que s'encenen i s'apaguen!
L'obra fuig d'estudi quan fa una prolongació, i explora en el sentiment de parella, la pèrdua, la nostàlgia, la mort, al final de la peça. Desenfoca el resultat perquè canvia el joc de cartes en escapar del tema central. Per cert, aquesta visió de paternitat ja està superada amb una altra comèdia familiar que va escriure Cristina Clemente: La nostra Champions particular (Temporada Alta, 2012). En aquell treball l'emoció final sí que era coherent amb el cos de l'obra.
