“La divulgació és tan important com l'estudi”

Les tro­ba­lles i el meu interès comen­cen amb la mot­xi­lla i les xiru­ques, que més tard com­ple­mento amb el tre­ball als arxius i a les bibli­o­te­ques. Un bon tre­ball de camp junt amb el conei­xe­ment del país i del seu patri­moni per­met expli­car coses interes­sants que merei­xin publi­car-se i divul­gar-se. Em vaig ado­nar que, per conèixer la meva terra, calia també saber-ne més de les veïnes. Cal fer com­pa­ra­ci­ons i poder posar-ho tot en con­text per tro­bar la per­so­na­li­tat i les carac­terísti­ques d'allò que vols estu­diar.

L'art medi­e­val té una uni­tat molt clara amb les ter­res veïnes i sobre­tot amb la Cata­lu­nya Nord. He pro­cu­rat conèixer el Ros­selló, el Con­flent i fins i tot Occitània tan bé com el meu país. L'he tre­pit­jat pam a pam. Penso que ho he fet amb encert, perquè et dóna una visió del que vols estu­diar bas­tant ferma.

A Cata­lu­nya, vam ser pio­ners de l'excur­si­o­nisme científic. Les enti­tats que van deri­var més tard en els cen­tres excur­si­o­nis­tes de Cata­lu­nya són de les últi­mes dècades del segle XIX. Publi­ca­ven aquells but­lle­tins en què s'expli­cava cada excursió però també s'estu­di­ava el país.

Són les dues per­so­nes que m'han influït més i amb qui vaig col·labo­rar de jove. Miquel Oliva tenia dues ves­sants, la cone­guda era l'arqueològica. Era el direc­tor del Museu Arqueològic de Girona i el cap dels ser­veis d'Arque­o­lo­gia i exca­vava a Ullas­tret i Roses. Però, a més a més, era dele­gado de Bellas Artes i s'ocu­pava de la res­tau­ració de monu­ments, ves­sant que no se li coneix tant. Tenia un entu­si­asme extra­or­di­nari, una gran capa­ci­tat de tre­ball i ho feia tot amb un opti­misme i un entu­si­asme que s'enco­ma­na­ven. Si no m'he espan­tat pels pro­ble­mes i les tra­ves és gràcies al que vaig apren­dre d'ell.

Era mes­tre i tenia uns conei­xe­ments extra­or­di­na­ris de mega­li­tisme. És amb qui vaig anar a més llocs a aju­dar a exca­var. Va fun­dar l'Ins­ti­tut d'Estu­dis del Baix Empordà que anys més tard vaig pre­si­dir. En va ser l'ànima. També recordo Pere Caner, de Calonge, mes­tre i arqueòleg i estudiós de la història.

M'he tro­bat amb gent que no entén que vinc d'una època com­pli­cada i que em vaig veure obli­gat a fer-m'ho tot sol. M'he tro­bat algú que peca de titu­li­tis. Però el res­pecte per la meva obra és majo­ri­tari. Em van pro­po­sar com a mem­bre de l'Acadèmic de Belles Arts de Sant Jordi, lloc on d'auto­di­dac­tes no n'hi ha gai­res. El pri­mer premi Indiketa de la Fun­dació Valvi que em van con­ce­dir va ser també un orgull immens. Els entre­bancs tin­guts per ser auto­di­dacte són mínims.

Tre­ba­llar en un banc ha estat un avan­tatge, perquè no et deus a cap Déu, pots dir el que et sem­bli i exer­cei­xes la lli­ber­tat de crítica més còmoda­ment.

La divul­gació és tan impor­tant com l'estudi. En aquest país, el patri­moni cul­tu­ral és un dels tre­sors per explo­tar. Per exem­ple, al Baix Empordà no hi ha col·labo­ració entre ajun­ta­ments per faci­li­tar al visi­tant les rutes monu­men­tals de la comarca. Per exem­ple, des de Pals fins a Monells o Madre­ma­nya pots tro­bar cada dos quilòmetres un lloc digne d'atu­rar-se per con­tem­plar i valo­rar i això demos­tra l'enorme den­si­tat de patri­moni del Baix Empordà.

De cap manera. Com és que a hores d'ara encara no hi ha una senya­lit­zació unitària? O un altre fet encara més greu: quan vaig començar a recórrer el país, a finals dels cin­quanta, molts edi­fi­cis interes­sants eren tan­cats. No ha can­viat gaire. Els grans monu­ments són oberts, però i els altres? Per exem­ple, aniràs a Ullas­tret et toparàs amb l'església romànica, però l'hauràs de veure per fora si no estan dient missa. Turisme cul­tu­ral també és regu­lar les visi­tes al patri­moni cul­tu­ral.

Sí, per exem­ple la res­tau­ració de grans monu­ments, com ara Sant Pere de Rodes, que és un dels més visi­tats del país. O la recu­pe­ració –un orgull perquè hi he pogut par­ti­ci­par per­so­nal­ment– de Sant Quirze de Colera, que és una peça fona­men­tal del patri­moni del país d'un interès extra­or­di­nari.

Cada polític té els seus cri­te­ris i cada arqui­tecte, durant molt de temps, també tenia els seus. Aquell cri­teri his­to­ri­cista de com­ple­tar les parts que fal­ten al monu­ment és una aber­ració impor­tant. Millor dei­xar la ruïna que inven­tar-se estruc­tu­res.

Va impul­sar amb el seu entu­si­asme mol­tes coses impor­tants. Per exem­ple, el que va fer al mones­tir de Sant Llo­renç de Sous, pujant a la Mare de Déu del Món, que és impor­tantíssim. Sense ell esta­ria per­dut. Va fer una gran neteja de les ruïnes, una exca­vació i un gran estudi. Sense inven­tar-se res! Tenia un gran valor: apre­ci­ava els grans monu­ments i també els petits cas­tells, mura­lles i esgle­si­o­les. Va arri­bar per­tot.

Neces­si­ta­ria una ree­dició. Està clara­ment superada. L'ultima edició va ser dels anys vui­tanta i només em van per­me­tre fer afe­gits en un cen­te­nar de pàgines. Del 1985 cap aquí, s'ha com­ple­tat moltíssim, s'han fet infi­ni­tat d'exca­va­ci­ons i de res­tau­ra­ci­ons, s'han des­co­bert nous ele­ments. Hi ha coses que ara veu­ria dife­rents. Va tenir un paper impor­tantíssim en aquell moment.

Ens coneixíem per­so­nal­ment. He vis­cut molts anys a Lla­franc i l'anava a veure al mas. Li agra­dava de par­lar d'arque­o­lo­gia i de res­tau­ra­ci­ons. Tenia una curi­o­si­tat uni­ver­sal. Vaig tenir-hi llar­gues con­ver­ses. Quan va cedir la bibli­o­teca a Pala­fru­gell i va crear el patro­nat, em va dema­nar que hi fos. I encara hi sóc.

Calia tren­car este­re­o­tips. Feia un paper, com Dalí. Par­lant ell i jo a soles, vaig des­co­brir un Pla gens avar i força generós. Era molt ama­ble. Guar­dava les seves bou­ta­des per quan tenia públic. Era una bona per­sona. Per mi va fer molts viat­ges i va par­lar molt per telèfon per acon­se­guir que se'm publiqués L'arqui­tec­tura (...). Par­lar per telèfon li moles­tava molt, perquè deia que ja havia par­lat prou per telèfon quan feia de cor­res­pon­sal. Sé que va aju­dar gent que ho neces­si­tava.

Ara, em dedico a la divul­gació. M'agrada expli­car a la gent allò que té al cos­tat de casa. He fet un cen­te­nar de con­ferències, la majo­ria en pobles petits. Trobo cada cop més gent que em diu que ha estat a tants llocs i, poc després, reco­neix que no sap res del que té al vol­tant. Ens falta auto­es­tima cul­tu­ral. Em deien fa poc: “Vaig veure unes pin­tu­res al Piri­neu...” Doncs aquí al cos­tat hi ha les pin­tu­res murals de Sant Tomàs de Fluvià que, amb una mica de sort, es troba obert i es poden veure.

N'és la base. No és un sub­pro­ducte. Les peti­tes històries locals tei­xei­xen la his­to­ria d'un país. Com més apro­fun­dim en el local més som capaços d'inter­pre­tar la història del nos­tre país.“Com més local, més uni­ver­sal”, deia Pla.

Intentàvem fer dues coses: tre­ball de camp i tro­bar ele­ments del ter­ri­tori poc cone­guts, estu­diar-los i, d'altra banda, dedi­car-nos a l'arqui­tec­tura rural i tra­di­ci­o­nal. Sobre­tot, l'arqui­tec­tura de pedra seca, les bar­ra­ques de vinya i que van fer els page­sos i vinya­ters que ens van dei­xar un jardí de pedra.

Durant la con­fecció de L'arqui­tec­tura (...), mol­tes apor­ta­ci­ons eren fruit del tre­ball de camp. Van ser deu anys de mot­xi­lla, xiru­ques i ganes de saber coses. Anava poblet a poblet i visi­tava una cape­lleta que estava docu­men­tada pen­sant que hi tro­ba­ria una cape­lla de mas i hi tro­bava una església pre­romànica des­co­ne­guda. Eren unes grans satis­fac­ci­ons.

Un dia o altre s'havien de recu­pe­rar. Són els nos­tres dos grans monu­ments medi­e­vals. Sant Quirze era en mans pri­va­des. Els pro­pi­e­ta­ris, amb gran sen­si­bi­li­tat, ho van cedir a l'Ajun­ta­ment de Rabós. Haver con­tribuït a la recu­pe­ració, l'estudi i el sal­va­ment de la res­tau­ració de Sant Quirze és una de les par­ti­ci­pa­ci­ons de què estic més con­tent.

Cal­dria haver fet una gran cam­pa­nya arqueològica. Hi ha un nucli on hi ha els Clots, però hi ha també un entorn de Clots. A part del nucli cen­tral, hi ha una zona fins a Pera­ta­llada on hi ha escam­pats dife­rents clots i tom­bes. És un dels con­junts més difícils de deli­mi­tar. És un dis­ba­rat haver-ho fet allà, tenint altres zones on hi ha pai­satge degra­dat. Les dei­xa­lle­ries són necessàries, però cal triar el lloc ade­quat. Si ara la dei­xa­lle­ria pogués anar a un altre lloc, seria una gran notícia.

No l'he vist. Si és un claus­tre del segle XII o XIII de la cate­dral vella de Sala­manca, és molt impor­tant. Però és molt impor­tant per a Sala­manca. El que em sorprèn és que es declari bé cul­tu­ral d'interès naci­o­nal [BCIN], és a dir, pro­tecció màxima cata­lana, i, en canvi, uns mesos després es des­ca­ta­lo­gui un lloc tan interes­sant per al nos­tre patri­moni, obli­dat i humi­liat, com Sant Romans de Sidillà. No entenc com el poden des­ca­ta­lo­gar amb un informe que diu que només té valor en l'àmbit del muni­cipi o com a molt de la comarca.

Hi havia un informe de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, la nos­tra acadèmia, que reco­ma­nava decla­rar-lo BCIN.

El govern muni­ci­pal de Foixà està interes­sat a pre­ser­var-ho, deli­mi­tar-lo i que es con­servi bé. Ha donat una lliçó als senyors que diri­gei­xen la cul­tura des de Bar­ce­lona. Va pas­sar una cosa sem­blant a Prats del Rei, a l'Anoia, a tocar la Segarra. S'hi va des­co­brir la mura­lla del poblat ibèric que va donar nom a la Segarra. Cul­tura els va dir que s'estu­di­ava i es tor­nava a enter­rar. Hi ha hagut pro­tes­tes i reco­llida de fir­mes i han recu­lat.