Aquell fotògraf ambulant

Qual­se­vol acos­ta­ment a l'ima­gi­nari visual de la Girona dels pri­mers trenta anys del segle XX passa forçosa­ment per Valentí Fargnoli. El pai­satge, la gent, els monu­ments, les cele­bra­ci­ons i els cos­tums de les ter­res giro­ni­nes, des de la costa a la mun­ta­nya, des de la capi­tal al poble més petit, fins i tot de l'inte­rior de les cases, de les fàbri­ques, dels hos­pi­tals i dels cemen­ti­ris, depèn del tes­ti­moni d'aquest fotògraf d'ori­gen italià amb el qual es funda el reper­tori d'imat­ges més com­plet de la vida dels nos­tres avis. No fa gaire, encara hi havia qui el recor­dava peda­lant damunt una vella bici­cleta cen­te­nars de quilòmetres amb la càmera i el tres peus pen­jats a l'esquena, a vega­des també amb un deco­rat enrot­llat en difícil equi­li­bri damunt la roda, per ofe­rir els seus ser­veis de retra­tista ambu­lant als pobles més inac­ces­si­bles de la rura­lia, on els page­sos des­co­brien amb ell per pri­mer cop la diabòlica immor­ta­li­tat que pro­cu­rava el bro­mur de plata. L'advo­cat Ramon Mas­cort n'havia sen­tit a par­lar sovint a casa, d'aquell home­net verbós que va dei­xar a l'àlbum fami­liar alguns retrats memo­ra­bles de la seva àvia i del seu pare asse­guts a la gale­ria de la mateixa Casa Gali­bern on ara es pre­senta una de les col·lec­ci­ons de foto­gra­fies de Fargnoli més com­ple­tes i des­co­ne­gu­des fins ara. El fons, reu­nit amb paciència per Mas­cort des de l'ado­lescència, quan reme­nant per lli­bre­ries de vell i anti­qua­ris va començar a col·lec­ci­o­nar les postals de pai­sat­ges giro­nins que dis­tribuïa el fotògraf, es va enri­quir nota­ble­ment el 1980, quan l'advo­cat tor­ro­e­llenc va conèixer Geno­veva Fargnoli i va saber que encara con­ser­vava cen­te­nars de pla­ques de vidre mai reproduïdes del seu pare. L'adqui­sició d'aque­lles imat­ges, un total de 288, de les quals més de dues-cen­tes es poden con­si­de­rar inèdites, a més d'una de les càmeres ori­gi­nals que havia arros­se­gat el fotògraf en les seves cam­pa­nyes, for­men el cos prin­ci­pal de la col·lecció Mas­cort, que consta de 627 foto­gra­fies, de les quals se n'han selec­ci­o­nat 185, una cin­quan­tena mai vis­tes, per a la seva pri­mera exhi­bició pública. El con­junt real­ment impres­si­ona, no només per la quan­ti­tat, sinó sobre­tot per la vari­e­tat de temes que va abor­dar Fargnoli al llarg de la seva vida pro­fes­si­o­nal i per l'extra­or­dinària qua­li­tat de les imat­ges, que superen amb un deta­llisme sor­pre­nent la difícil prova de l'ampli­ació en grans for­mats.

Tot i que ell mateix es pro­mo­ci­o­nava com a “fotògraf d'art i arque­o­lo­gia”, per la seva espe­ci­a­lit­zació en el regis­tre del patri­moni, en un moment en què les ins­ti­tu­ci­ons començaven a pren­dre consciència de la seva pre­ser­vació, l'obra de Valentí Fargnoli (Bar­ce­lona, 1885-Girona, 1944) hau­ria per­dut bona part de l'encant que trans­met sense la seva dedi­cació, pro­ba­ble­ment a causa de les estre­tors econòmiques, a la foto­gra­fia ambu­lant. Amb les seves expe­di­ci­ons fins als racons més ama­gats de les ter­res de Girona, sem­pre al damunt de la precària bici­cleta o, més enda­vant, bar­re­jat amb el pas­satge dels auto­bu­sos de línia (mai no es va poder per­me­tre el luxe del cotxe pri­vat, a diferència d'altres col·legues seus més pròspers, com els Unal), ha con­tribuït a fer per­du­ra­bles en la memòria uns llocs i unes for­mes de vida que hauríem irre­mis­si­ble­ment per­dut. La seva obs­ti­nació a regis­trar-ho tot, sovint res­po­nent a a encàrrecs comer­ci­als o muni­ci­pals, o pen­sant en els nom­bro­sos con­cur­sos fotogràfics als quals con­cor­ria, ha permès con­ser­var, almenys sobre el paper, la silu­eta pri­migènia de la Costa Brava com un mapa de vir­gi­ni­tat rocosa, on els pes­ca­do­res tre­ien el lla­gut a trenc d'alba en plat­ges deser­tes, sense banyis­tes, sense hotels, sense sorolls. El món rural, menys explo­tat econòmica­ment, es repre­senta per mitjà de fei­nes que fins fa qua­tre dies seguien vigents, com la sega manual o la batuda del blat, la reco­llida d'oli­ves, l'encesa de les car­bo­ne­res o els innúmers tre­balls d'arte­sa­nia a peu de porta com els dels fabri­cants d'esclops, les fila­do­res o els fer­rers. Atu­rar-se en les expres­si­ons endu­ri­des, atònites o rece­lo­ses d'aquest impres­si­o­nant catàleg humà és un dels exer­ci­cis més reco­ma­na­bles per apre­ciar el valor de l'expo­sició, molt més que les sec­ci­ons dedi­ca­des als monu­ments històrics i les obres d'art amb què, ben mirat, Fargnoli con­fi­ava pas­sar a la poste­ri­tat.

Alguns dels seus retrats, més que pro­fun­di­tat psi­cològica, de tan fas­ci­nants, reve­len més aviat dots de pro­fe­cia. És el cas, per exem­ple, de la foto­gra­fia de dues nenes, pot­ser ger­ma­nes, abi­lla­des amb un ves­tit idèntic, pulcríssim i ele­gant, com dues nines des­do­bla­des fran­ca­ment inqui­e­tants, com les bes­so­nes mor­tes que tants anys després fixa­ria en l'ima­gi­nari col·lec­tiu Stan­ley Kubrick a La replen­dor. O el del fabulós retrat d'uns page­sos de Llorà, a Sant Martí de Llémena, for­mant dis­ci­pli­na­da­ment per al fotògraf amb les eines de la sega encara a la mà, en una ver­ti­gi­nosa reme­mo­ració dels revo­lu­ci­o­na­ris cam­pe­rols dels pri­mers dies de la Guerra Civil. No hi fal­ten tam­poc els retrats de comunió, els de família, els de grups esco­lars o els d'asso­ci­a­ci­ons recre­a­ti­ves, la majo­ria fets per encàrrec però defu­gint l'adot­ze­na­ment de les repre­sen­ta­ci­ons a l'ús per la inten­ci­o­na­li­tat artística que Fargnoli sovint hi pro­jec­tava. Aquesta volun­tat és molt evi­dent en alguns enqua­dra­ments que bus­quen ago­sa­rats con­tra­pi­cats o pers­pec­ti­ves en fuga per accen­tuar la mag­ni­ficència d'alguns dels pai­sat­ges que foto­gra­fi­ava, o al con­trari, subrat­llant-ne la des­em­pa­rança ser­vint-se d'eloqüents efec­tes de llum en la des­cripció d'ambi­ents par­ti­cu­lar­ment tètrics, com ara en la sèrie que va rea­lit­zar per encàrrec de l'hos­pi­tal de Santa Cate­rina, l'Hos­pici o el psi­quiàtric, però també en l'inte­rior d'algu­nes cases de ciu­ta­dans pro­mi­nents, on pot arri­bar a cap­tu­rar un tros de bufet on s'exposa la vai­xe­lla i la cober­te­ria d'una família bur­gesa amb la mateixa asèpsia con­trita amb què fa una estona ha fixat la taula de necròpsies d'un hos­pi­tal. Més enllà del Fargnoli docu­men­ta­lista emer­geix, doncs, un artista que, com asse­nyala el títol de l'expo­sició, aprèn de les estratègies de la Nova Objec­ti­vi­tat per inten­si­fi­car la visió dels objec­tes i els pai­sat­ges quo­ti­di­ans, reve­lats sota aquesta mirada inci­siva amb un verisme tal, que quasi els torna irre­als.