El gabinet del ciborg Antúnez

Exo­es­que­lets, dreske­le­tons, robots i interfícies cor­po­rals són els com­panys inse­pa­ra­bles de Mar­cel·lí Antúnez en les seves per­for­man­ces i actu­a­ci­ons tea­trals. La majo­ria són arte­fac­tes que s'inte­gren en el mateix cos del cre­a­dor i interac­tuen amb ell. Veure totes aques­tes andròmines hiper­tec­nològiques ple­ga­des en un mateix espai és, si més no, impres­si­o­nant, i això és el que ofe­reix l'Arts Santa Mònica de Bar­ce­lona en la pri­mera expo­sició de caràcter retros­pec­tiu que es pot veure a Cata­lu­nya del sin­gu­lar artista.

Mar­cel·lí Antúnez (Moià, 1959) és d'aquells cre­a­dors per­ta­nyents a l'estirp d'artis­tes cata­lans mar­cats per la rauxa. La seva obra és mou sense fron­te­res defi­ni­des entre el tea­tre, la per­for­mance, l'escul­tura, el vide­o­art, la pin­tura i el dibuix. Tot forma part d'un mateix sis­tema. “La meva és una car­rera trans­ver­sal –reco­neix Antúnez–. Sóc molt tafa­ner, però també sóc un paio de poble que s'emo­ci­ona amb la seva terra.” I aquest és, segons l'artista, el tema de tota la seva obra: “Cons­truir una uto­pia, inten­tar enten­dre la con­dició humana i d'estar més bé en un món que de vega­des no és massa ama­ble.”

Mal­grat moure's sem­pre entre sis­te­mes molt com­ple­xos i de gran sofis­ti­cació tec­nològica, la gènesi del tre­ball d'Antúnez és el dibuix, que actua com a esbor­rany i story­bo­ard de totes les seves actu­a­ci­ons. De fet, com explica amb cert orgull, tot va començar quan va gua­nyar un premi de dibuix del seu poble quan tenia set anys. El dibuix té, doncs, un pro­ta­go­nisme des­ta­cat en l'expo­sició. Tan bon punt s'arriba a l'Arts Santa Mònica es pot veure com l'artista ha pin­tat la paret de l'escala del cen­tre. Antúnez, que va ser fun­da­dor de La Fura dels Baus, ha creat una serp que s'estén de baix a dalt i explica de manera deli­rant el seu procés de tre­ball que ell ano­mena “sis­te­matúrgia”. “És una al·lego­ria de tot el que veu­rem després a l'expo­sició”, diu. L'artista aca­barà el mural, en els pròxims quinze dies de l'expo­sició, davant dels visi­tants.

Antúnez, assu­mint el seu paper també de comis­sari, no dubta a qua­li­fi­car la mos­tra de “l'expo­sició de l'any” i a con­vi­dar el públic de totes les con­di­ci­ons i edats a visi­tar la mos­tra. L'apar­tat dedi­cat als dis­po­si­tius robòtics i a les ins­tal·laci­ons interac­ti­ves pot ser el més atrac­tiu per al públic gene­ral, ja que el visi­tant pot donar vida lite­ral­ment a les obres.

Un exem­ple d'aquesta interac­ti­vi­tat és l'Alfa­bet d'emo­ci­ons, un tronc de fusta que res­pon sono­ra­ment, rient, plo­rant o geme­gant, quan se'l toca o aca­ri­cia, i que el cre­a­dor defi­neix de “pròtesi emo­tiva”. Els robots d'Antúnez es cor­res­po­nen amb els espec­ta­cles del cre­a­dor, com ara Afàsia, Pol i Hiper­mem­brana. N'hi ha de total­ment metàl·lics, però també de més antro­pomòrfics, com Matías, un cap clònic de l'artista que es mou i parla, de l'últim espec­ta­cle de l'artista, Pseudo. No hi falta tam­poc Joan, l'home de carn, cons­truït amb frag­ments de carn de porc, que a prin­ci­pis dels noranta va pro­vo­car una gran polèmica.

Men­tre duri l'expo­sició, mol­tes de les per­for­man­ces de Mar­cel·lí Antúnez es tor­na­ran a repre­sen­tar a l'Arts Santa Mònica en un com­plet pro­grama d'acti­vi­tats.