La biodiversitat psicodèlica del Montseny

Dalmau Boada (Sant Celoni, 1981) ens fa cinc cèntims de la seva vida a Riells de Montseny. “A vegades faig de monitor, i els caps de setmana acostumo a fregar plats en un restaurant. Ara he passat un temps, a més, sense assajar amb ningú més que amb mi mateix. Feia llenya, arreglava el galliner i em posava a gravar. No et sabria dir com, però segur que el Montseny determina d'alguna manera allò que faig. És una muntanya amb una biodiversitat increïble, plena de racons màgics i, en definitiva, és on he viscut sempre.” Li preguntem, també, què hi trobaríem remenant la seva col·lecció de discos. “Uf, hauries de passar un dia per casa per veure-ho... Hi ha de tot: música de patxanga, cueca xilena, punk, reggae, folk, electrònica, soroll, sardanes, havaneres... La primera cosa que vaig escoltar, com tanta altra gent, és Xesco Boix, en el cotxe dels pares, que em segueix flipant, i entre les últimes, l'últim disc de Silver Apples i Muy bien Carlitos de Tom Hagan [alter ego del saltenc Carles Vidal], que em té atrapat.”

Unes quantes pistes, totes aquestes, que ens ajuden a entendre d'on redimonis pot haver sorgit un disc com La lluminosa, una extravagància de quaranta minuts, la tercera que Boada firma com a Esperit!, en la qual hi sona psicodèlia, dub, blues, krautrock i mitja dotzena d'estils més, amb un eix vertebrador que no és altre que el tarannà lliure, explorador i deslliurat de prejudicis d'aquest singular home orquestra involucrat des de sempre en mil projectes, fill de l'eminent científic ambiental Martí Boada, 50% del grup Les Aus –entre els que millor s'han buscat la vida a l'estranger de l'underground català– i ment a l'ombra, també, en la gestació l'any passat de l'aplaudit La figura del buit, d'El Petit de Cal Eril. “Estava embolicat en quaranta milions de coses i, un dia, els de Bankrobber [la discogràfica] em van dir: «Què, ja toca fer un disc com a Esperit!, no?» Vaig endreçar l'espai, vaig mirar de tenir uns dies per estar sol, sortia a fora una estona al riu i, bàsicament, procurava fer-me cas a mi mateix. Vaig estructurar algunes coses amb bases rítmiques i, en d'altres, vaig optar per l'experimentació total.” “Esperit! em permet ser jo al 100%”, afegeix. “És sinònim d'expressió total.”

Gravant, com és costum, en analògic (“la cinta et permet jugar millor i produeix un so que enamora, sempre que puc evito l'ordinador”), Boada no va parar de fer provatures, amb complicitats puntuals com les de Raül Fernàndez Refree i un altre montsenyenc il·lustre: Joan Colomo. “Buf, ens coneixem des que vam coincidir al parvulari, en el que ara es coneix com a P-3. El primer record que tinc seu és un dibuix que em van fer en un àlbum els de classe per un aniversari. I la primera conversa, una sobre Sangtraït al menjador de l'escola. Quan fèiem sisè ja teníem un grup. En Colomo, aleshores, ja tenia aquesta hipersensibilitat per la melodia.”

Boada revela també la seva afinitat amb Pau Riba, a qui fa dos anys va acompanyar als concerts del quarantè aniversari de Jo, la donya i el gripau (“Parlem el mateix idioma; si mai tornem a fer res junts serà supernatural”) i, és clar, amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril), per a qui l'any passat va fer una de les grans produccions recents de la música del país. “Va ser una experiència mística, amb meditació al matí i a la nit. Sabíem que per fer-ho bé havíem d'estar tranquil i desperts. Feia anys que ens coneixíem, però allò ens va unir molt. Farem més coses junts, segur.”