crítica
JORDI BORDEs
El fràgil i prim equilibri vital
El treball de Farrés Brothers, pensat per a públic adult és (com també ho són els seus espectacles per a infants) per a tots els públics. Gasten la mateixa sensibilitat: to de comèdia amb alguna bomba de profunditat amagada entre les rèpliques. Ara, presenten a Equilibristes un antiheroi divertit, que patirà durant l'escena un gir cap a la tragèdia. La dramatúrgia el redimeix amb una escena final plena d'amor. Si algú no els conegués de res, no podrien imaginar que Farrés Brothers són una de les companyies punteres en la manipulació d'objectes. Els seus titelles s'han anat enretirant de l'espai i ha anat entrant l'home, l'actor, el personatge. Tot i això, Pep Farrés llueix d'una certa màgia quan fa escultures a l'aire amb rampoines de casa o quan construeix una torre elevada que, amb una pinça desmuntada, serà la Torre de Pisa: l'inici d'un idil·li determinant per a la història d'aquest noi i també de la mateixa història (que explica en primera persona).
Pep Farrés s'acompanya a escena d'uns músics (Amants de Lulú) que se solidaritzen de qui s'estima la Cristina (el personatge invisible de l'obra). El violí, la guitarra i el contrabaix serveixen per il·lustrar des de les primeres aventures a provar l'abisme del risc o la festa de final de curs de tercer de BUP (quina repassada Pep Coca li fa al contrabaix, al racó de la pista de ball!) fins a l'espai més profund del pou on cau el personatge, que no s'atreveix a sortir de casa. En aquest sentit, l'espai va sumant fragilitats, equilibris que recorden els d'Alexander Calder, però amb un joc que l'allunya de l'univers hipnòtic de Jordi Galí. És un encert perquè tot el que s'evoca a escena camina en la mateixa direcció i, tot i que amb disciplines diferents, amb una manera d'explicar-se coincident. De fet, Joan Caic (el personatge que patina en un pas zebra sense que ningú, aparentment, el vegi) repeteix les rèpliques i van guanyant en profunditat, en joc, en llum. Un recurs ben senzill que està molt ben explotat. Hi ha equilibris però dista molt del “més difícil encara” del circ. I li va molt bé aquest caure del cable tens. Perquè sempre es torna a aixecar. Un preciós espectacle aguantat amb pinces que retrata la fragilitat de la vida i la necessitat de recordar per seguir endavant.