Sense cultura

PORT. FRANC

Jaume VIDal

Via d'anada i tornada

La situació del mercat s'atura, però l'artista no ho pot fer. Cal seguir endavant. Antoni Vives Fierro intenta seguir el ritme amb una proposta nova però que té connexió amb obres de fa quaranta i cinquanta anys

Quan l'any 1998­Jordi Arnau, fill del fun­da­dor de la lli­bre­ria Jai­mes i res­pon­sa­ble ales­ho­res de l'edi­to­rial Beta, em va pro­po­sar escriure un lli­bre sobre l'Havana que va pin­tar l'artista Antoni Vives Fierro vaig tenir dos sen­ti­ments opo­sats. D'una banda la pos­si­bi­li­tat d'escriure sobre art i fer-ho amb el rere­fons d'una ciu­tat que no feia gaire havia visi­tat, i de l'altra un cert recel perquè hau­ria d'escriure d'un artista comer­cial. Durant massa temps el con­cepte comer­cial, sobre­tot des de la crítica, era sinònim de art rebut­ja­ble, sense con­sistència i trans­cendència. Jo el que sabia de Vives Fierro era que venia molt, però el fet que la crítica Maria Lluïsa Borràs hagués escrit un lli­bre sobre aquest autor em va deci­dir a accep­tar l'encàrrec. Això i la neces­si­tat de fer una mica de calaix.

El lli­bre La Habana de Vives Fierro em va pro­duir mol­tes satis­fac­ci­ons perquè vaig poder con­tras­tar les for­tes impres­si­ons que havia rebut de Cuba amb la visió de l'artista que havia rea­lit­zat unes pin­tu­res amb for­tor de cigar Cohi­bas Lan­cero i amb la tècnica del collage molt adi­ent a la sen­sació que tot al país cari­beny es troba fet amb pegats. Això sí, amb una màgia espe­cial que fa que del rea­pro­fi­ta­ment es creï bellesa, com ho feia Vives Fierro en aques­tes sèries.

Aquesta idea que la comer­ci­a­li­tat era un fac­tor artístic nega­tiu s'ha posat en qüestió. En les dar­re­res tres dècades del segle XX ser comer­cial només s'adme­tia quan anava acom­pa­nyat d'una acti­tud pro­vo­ca­tiva com la que havien tin­gut Dalí o War­hol, la vene­ració als dòlars dels quals era con­si­de­rada una per­for­mance. Avui, quan tan­quen les gale­ries –una de bar­ce­lo­nina ben cone­guda n'està a punt– i els artis­tes han de com­pa­ti­bi­lit­zar el seu art amb ofi­cis ben diver­sos, la comer­ci­a­li­tat no és només un menys­te­ni­ment, sinó el fac­tor que fa que el mer­cat de l'art per­vis­qui.

I què és la comer­ci­a­li­tat? Doncs sen­zi­lla­ment ven­dre, inde­pen­dent­ment de la qua­li­tat. Dic això perquè em sem­bla de treure's el bar­ret que alguns artis­tes es bara­llin amb el seu tre­ball per con­ti­nuar enda­vant, per fer coses que els per­me­tin seguir vius amb la volun­tat que es man­tin­gui l'interès dels seus segui­dors i que puguin atraure l'atenció de nous.

Vives Fierro va dei­xar de pin­tar l'Havana i també el pas­seig de Gràcia i s'ha endin­sat a crear uns per­so­nat­ges que si tiréssim de la corda segu­ra­ment hi tro­baríem con­no­ta­ci­ons freu­di­a­nes: Nin­hos, un uni­vers d'adults pro­ta­go­nit­zat per uns per­so­nat­ges que amb la seva expressió resu­mei­xen la can­di­desa del infants i la sor­presa del des­co­bri­ment del món dels ado­les­cents.

Vives Fierro con­ti­nua sent, en el millor sen­tit de la paraula, un mer­ce­nari de l'art. Un pro­fes­si­o­nal, un amant de l'ofici que uti­litza en la seva dar­rera sèrie tots els seus recur­sos tra­di­ci­o­nals, però inten­tant reno­var-la o, si més no, donar-li una nova sig­ni­fi­cació.

Per a Vives Fierro aquest dar­rer tre­ball enllaça amb altres d'ante­ri­ors. “Són una evo­lució dels cloc­hards que pin­tava a París fa 50 anys i també de les nines vic­to­ri­a­nes que vaig fer a Lon­dres deu anys després”, explica el pin­tor, que diu que se sen­tia can­sat de pin­tar esce­nes urba­nes. Es va llançar amb aquest nin­hos arran d'una expo­sició que va veure en un museu de Nova York dedi­cat als pobla­dors ori­gi­nals d'Amèrica i en què va poder con­tem­plar uns ninos que feien els pares als fills. “Es curiós com ara aquests objec­tes fets per a la cana­lla i que sovint tren­ca­ven són peces de col·lec­ci­o­nista. És el mateix que l'art, pot pujar i també bai­xar, tot i que l'obra sigui la mateixa”, diu Vives Fierro, que es mos­tra molt con­tra­riat amb les sub­has­tes.“Els preus de sor­tida de la sub­hasta deva­luen els autors. Penso que hau­rien de pro­hi­bir les sub­has­tes d'autors vius.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia