Viure per filmar

A propòsit de la seva experiència com a dietarista fílmic, Alain Cavalier va escriure: “Filmo cada dia, com els escriptors escriuen, com els pianistes assagen. Perdo les meves idees fixes. Filmo per conservar una traça, sense cap regla. Estic en procés de fer una pel·lícula sense saber-ho. Hi regna l'imprevisible. El suspens és més fort que en les històries... És viure i filmar o filmar per viure?” Aquesta actitud, amb la seva incertesa i emoció respecte al fet de filmar-se, m'ha fet pensar en la de Juan Bushwick, el realitzador nord-americà resident a Barcelona que, en un moment de crisi personal que el duu a l'abúlia, emprèn un dietari fílmic, que és una cosa que no s'acaba de saber què és i què contindrà. Però Juan Bushwick és un personatge i la diferència, respecte a Cavalier, és el fet que el seu és un dietari fictici.

El cas és que, en la seva òpera prima, David Gutiérrez Camps (Vidreres, 1982) no es filma ell mateix, sinó que filma un personatge que s'autofilma en una història de ficció. Per tant, ni tot és imprevisible ni és fruit del procés de fer una pel·lícula sense saber-ho ni saber com serà. Tanmateix, dins de l'artifici, el film de Gutiérrez Camps continua participant d'inquietuds i de reflexions pròpies de qui s'aventura a filmar un dietari, pensa en la relació de la vida i el cinema assajant-ne altres formes (com inventar unes pròpies regles de joc cinematogràfiques?) amb el desig de capturar el real i la consciència que aquest s'escapa mentre es crea una imatge. Però també es tracta d'això mateix: de crear imatges amb una voluntat estètica que fan que siguin cinema i que, rodant un film del qual ha dit que ha costat 500 euros, Gutiérrez Camps exhibeixi una notable sensibilitat plàstica.

Juan Bushwick comença a filmar per ajudar-se a viure i acaba vivint per filmar de manera tan obsessiva que potser la vida se li escapa. Són els perills del cinema, que David Gutiérrez Camps sembla evitar amb intel·ligència i, per tant, amb ironia.