“Al sud és on ha perviscut més el cant improvisat”

Sí, sense cap dubte. Des de fa uns anys, s'ha anat recuperant. Va començar en uns nuclis concrets, a l'Ebre; perquè aquí vam conservar els vells cantadors de jota, com eren Lo Canalero i Teixidor..., i ho vam heretar com a testimonis vivents. A Lleida també han anat recuperant els garrotins, i a altres zones les nyacres, les corrandes... Vam veure que l'estructura lletrística era comuna (la quarteta heptasil·làbica), i les trobades han facilitat aquesta expansió. La jota potser és la varietat més elaborada, considerada de més nivell, per la seva música, la melodia... Però tots els cants tenen la mateixa tècnica.

Hem tingut la sort que hem pogut conèixer la jota viva, com a element festiu, i hem pogut seguir els cantadors i saber el que feien. I hem tingut temps, ganes i il·lusió de recuperar-ho. Això no ha estat igual a tot arreu.

Sí, l'objectiu principal de la Casa de la Jota és compartir tot allò que nosaltres hem après. La jota és la modalitat del cant improvisat del sud de Catalunya.

Sí, al sud és on ha perviscut més el cant improvisat. A partir d'aquí s'han mantingut les jotes cantades, ha anat creixent: a Girona, per exemple, ha nascut el Cor de Carxofa, que és un grup important d'activistes del cant improvisat, que cultiven les tècniques d'improvisació.

És una qüestió de pràctica. Cal aprendre la tècnica; l'agilitat mental s'aconsegueix amb la pràctica. Però, per damunt de tot, estem parlant de cant, i s'ha de cantar bé. De vegades es dóna més importància al fet d'improvisar que al de cantar, però si no cantes correctament un gènere no estàs fent un favor a la recuperació. Insisteixo: no només és l'agilitat de fer versos, sinó l'ofici de cantar.

No conec exactament la seva tècnica, però sí que hi té a veure en l'essència. Són coses molt similars, tot i que amb altres estils de música i altres mètriques.