L'aposta afrocatalana

El Black Music és un d'aquells festivals que creen afició i que fan que, al seu voltant, s'hi generin nous projectes que saben que hi tindran almenys una primera plataforma de llançament. Dissabte la jornada inaugural del Black Music Festival 2014 va ser un bon exemple d'aquesta aposta pel planter i per la música negra d'aquí, la que en podríem dir afrocatalana per fer-la més nostrada. Tot va començar amb llum exterior de dia i la Girona Marxing Band voltant pels carrers del centre de la ciutat, com si Girona fos Nova Orleans i l'Onyar, un Mississipí a escala. I a la nit, primer assalt a La Mirona, amb la ja tradicional recepció que aplega molts músics –entre els quals, Adrià Puntí i el guitarrista de la seva banda, Lluís Costa, encara levitant després del seu gran èxit del dia anterior al Palau de la Música Catalana– i també alguns polítics, com ara l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, i la tinent d'alcalde de Girona, Marta Madrenas, que van expressar el suport dels seus respectius ajuntaments al festival. L'actriu Txe Arana va ser l'encarregada de presentar l'acte i el director del festival, Jordi Planagumà, va aprofitar l'ocasió per tornar a qüestionar públicament el maleït IVA cultural que tant mal està fent a les arts escèniques.

Dels parlaments i els canapès, a La Bombolla, vam passar a la música en viu a l'escenari principal de La Mirona. El doble concert inaugural va començar amb Calista Walks, que és black music 100% kilòmetre zero, perquè els seus components són músics bàsicament de Girona i Salt, amb algun reforç vocal cassanenc. La cantant Sandra Fern i els guitarrista Francesc Ubanell i Lluís Costa –sí, ha tingut un cap de setmana intens– van presentar el seu nou projecte, al capdavant d'una banda de deu músics que va sonar molt contundent. Un dels grans valors de Calista Walks és la seva aposta per les cançons pròpies, com ara Warm, Stay with me i Run & run. amb patrons que no amaguen les seves influències, ben arrelades en el funk i el soul dels anys seixanta i setanta. És una aposta valenta que no s'ha d'aturar aquí i que aviat es concretarà en un disc i esperem que també en una llarga carrera.

Després va sortir en escena el vendaval conegut com Koko Jean Davis, la cantant de The Excitements, el grup barceloní que s'està exportant “hot, hot, hot rhythm and soul” a tot Europa, amb un so majestàtic de banda americana amb molt d'ofici. El septet va presentar el seu segon disc, Sometimes too much ain't enough, amb un concert simplement impressionant que va crear el miratge col·lectiu de veure una jove Tina Turner en acció, amb una banda blanca que sona molt, molt negra.