Prendre's el seu temps

Un dels moments més gratificants de la meva feina de periodista d'art ha estat la visita als estudis d'artistes. L'art pren en aquests espais tota la seva dimensió: caos, ordre, silenci, paraules, matèria, projectes, frustració, il·lusió i lluminositat. Un dels que havia visitat sovint era el de la pintora Carlota Jardí al barri del Poblenou de Barcelona, un altre dels soho barcelonins que mai no han arribat a ser-ho.

Ella em mostrava la seva obra mentre jo intentava donar paraules a les meves sensacions. A principis dels anys noranta, els seus quadres eren intensos, de tonalitats pujades, amb forts contrastos. Amb una pàtina atmosfèrica que potser tenia a veure amb el passat industrial de la zona. Tenia molta traça per treballar els negres i els vermells i gran sensibilitat a l'hora de treballar l'obra gràfica.

Però Carlota Jardí va canviar d'aires i se'n va anar a viure al Penedès. A una casa al bell mig de camps de vinyes on des de la finestra del seu estudi podia contemplar i viure la graduació cromàtica de la llum del dia: la del matí, la del migdia, la del capvespre... La seva obra va canviar: res no és el mateix si el temps transcorre.

Per aquest motiu, quan vaig entrar a la galeria Esther Montoriol de Barcelona (Diputació, 339. Fins al 29 de març), tot i que havia ja vist precedent d'aquesta obra al Penedès, la impressió que vaig rebre era de blancor, gairebé com si el color només fos un petit reflex. Però va ser una falsa impressió perquè en apropar-me a les obres els colors taronges i verds van prendre la seva intencionalitat de ser-hi en aquest espai.

Aquesta sensació vaig contrastar-la en conversar amb l'autora després de veure la mostra. Carlota Jardí en va fer parar atenció al títol que havia triat per a l'exposició, La segona mirada. “Intento apropar-me a la natura i la meva pintura sembla més amable, però, compte!”, adverteix la pintora. “Ens creiem que la natura té un caràcter distès quan la contemplem des de la mirada urbana, però quan hi vius t'adones que ni ho és ni ho deixa de ser, de tranquil·la, la natura segueix el seu ritme, que no és el dels humans.” I d'això tracta el seu treball, formes circulars que intenten de fer composicions que finalment no segueixen la seqüència lògica que els caldria. “Res no és el que podríem esperar, perquè he intentat que no tot estigui al seu lloc”, diu l'artista.

En aquest delit que res no sigui el que aparenta, Jardí opta irònicament per triar colors que portin a significacions diferents de la poètica que sembla deduir-se de la seva obra. Així, més que un color rosa floral, que ens evocaria la natura, l'artista opta per un rosa xiclet de connotacions més industrials.

L'artista demana a l'espectador una segona mirada, cosa que implica que, a més de llum i forma, el quadre incorpori com a element pictòric el temps. I és amb aquest prec que Jardí defineix conceptualment la mostra i li dóna caràcter reivindicatiu. “Preneu-vos les coses amb més tranquil·litat i podreu descobrir moltes més coses al vostre voltant”, ve a dir-nos l'artista nascuda a Barcelona l'any 1960.

En definitiva, del que tracta l'obra de Carlota Jardí és del contrast d'un doble concepte: d'una banda, de la dificultat d'interpretar una imatge d'un sol cop d'ull i, de l'altra la connexió entre les pulsacions que crea la natura i la que crea l'art. “Utilitzo la pintura-mirall per mirar darrere, per captar l'atmosfera entre la natura i nosaltres.”