Sisa, Portet i Oliver: matrimoni de tres

Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver. Heus aquí un immillorable supergrup del rotllo galàctic. Un “matrimoni de tres”, com el defineix el primer, que es va formalitzar el setembre passat al Mercat de Música Viva de Vic i que, aquesta temporada, torna a posar en relleu en diversos escenaris del país el seu elevat grau d'avinença. “Estem, efectivament, en el moment del matrimoni”, ens diu Sisa envoltat de discos de vinil (sembla que hagi estat escoltant recentment Cold fact, de Rodriguez) en una butaca de casa seva. “Hem seguit tots els passos: la intuïció, l'aproximació, el festeig, l'enamorament, la passió i, ara, el matrimoni, que, tal com manen els principis galàctics de la visió esfèrica, és un matrimoni a tres. Ens falten els fills [el primer, en principi, un disc o un DVD que deixarà testimoni d'aquesta gira] i el crim passional.”

Poques aliances musicals semblen tan naturals com la d'aquest equip d'all-stars galàctics, coincident amb un moment en què Oliver acaba de liquidar Antònia Font, Portet ja fa uns quants mesos que va culminar la gira del seu vuitè disc en solitari, Oh my love, i Sisa, que fa poc ha publicat un disc de rareses d'èpoques diverses (Extra), sembla estar altre cop immers en un llarg període de silenci discogràfic (Ni cap ni peus, el seu últim disc amb cançons noves, produït per Oliver, és del 2008), tot i que en directe, a més d'aquesta gira, se l'espera en cites com ara el ressorgiment, l'estiu vinent, del Canet Rock. “No parlem el mateix idioma, perquè això de parlar un mateix idioma és un mite que els humans ens creiem molt, però que és mentida”, matisa l'autor de Qualsevol nit pot sortir el sol. “La gent no s'entén, però fa esforços per entendre's, i nosaltres també en fem, i a més a més simulem que ens entenem. Hi ha, però, punts de contacte. I si nosaltres els veiem des de dins, segur que des de fora es veuen amb claredat.”

Sisa, reivindicat durant l'últim decenni de manera prou habitual per joves generacions de músics, té ara uns quants còmplices en la seva visió particularment galàctica de la vida, però formar una tripleta com la que ens ocupa en altres moments dels seus 45 anys de trajectòria hauria estat infructuós. “Em moc, o almenys ho crec, en una òrbita paral·lela al centre neuràlgic de la música popular catalana. I en aquesta òrbita extemporània hi arriben estrelles, planetes o satèl·lits que, per una raó o altra, s'han escapat de l'atracció del sol o el forat negre de la galàxia catalana. Jo sempre he estat als afores, i als afores, a part d'en Pau [Riba], durant anys no hi va haver gaire moviment. Després, va començar a sortir gent interessant: l'Adrià Puntí, l'Eduard Canimas, en Roger Mas... I, naturalment, l'Albert Pla, en Quimi i l'Oliver. Ara podem observar un cert volum de trànsit i tot.”

“Qui dóna els diplomes de galàctics és en Sisa, això funciona així”, afirma Quimi Portet, que des del dia que el va veure actuar al Centre Catòlic de Taradell n'ha estat fan tota la vida. “Tu vas fent la teva carrera com bonament pots, i un dia el mestre diu que ets galàctic. El meu primer grau de galàctic el vaig aconseguir, diria, amb Hoquei sobre pedres [el seu segon disc en solitari, del 1997]. En Sisa en va parlar bé i em va fer molta, molta il·lusió.” “La Rambla és una cançó que em va tocar de prop –confessa Sisa–. És d'aquesta mena de cançons on podria anar a viure.” “Era una cançó de concepció totalment sisiana –admet Portet–. Un homenatge tàcit al Sisa geogràfic.” El primer disc de Sisa que va trobar un forat en la pila de discos de Led Zeppelin i els Stones de l'osonenc va ser un clàssic inapel·lable: Qualsevol nit pot sortir el sol. “Hi va entrar amb gran naturalitat –recorda–. I em va influir molt. Veure que, en català, es podien escriure textos de tal manera em va impressionar i em va servir d'orientació com a músic incipient. I en directe era extraordinari. La manera que tenia d'adreçar-se al públic entre cançó i cançó era delirant.Parlava amb parsimònia i amb un llenguatge elaborat i, si algú del públic l'interpel·lava, ell hi interactuava amb naturalitat. Tot plegat era molt divertit.” “M'agraden tots els Sises”, conclou Portet. “També Ricardo Solfa; Carta a la novia és un disc extraordinari. Entenc que l'operació fos d'una gran confusió, però jo sempre ho vaig veure tot plegat molt coherent amb el personatge.”

Sobta que Quimi Portet, entre els millors productors del país, no hagi agafat mai el comandament en cap àlbum de Sisa, tot i que de fer un disc plegats, és clar, se'n va parlar. “Té una personalitat tan poderosa, un segell tan únic, que no és fàcil d'adaptar en produccions d'altres artistes –opina Sisa–. En vam parlar, però no vam acabar de trobar la manera que hi hagués un transvasament prou interessant per a tots dos.” “I és que el sents i saps que és en Quimi. No conec ningú que s'hi assembli. Les associacions poètiques, les estructures harmòniques... és absolutament original. En Quimi ha sabut fer dues carreres en una i, com a cantautor, ha desvelat un món personalíssim que, sens dubte, forma part d'una escola original”, hi afegeix. “Té un criteri molt clar i madur que no està basat en res”, assenyala, per la seva part, Joan Miquel Oliver. “A poc a poc, fent feina, ha arribat a una sèrie de conclusions pròpies i atrevides. Sempre que El Último de la Fila venia a Palma hi anava amb els col·legues de l'institut. I d'ell en solitari recordo haver comprat Acadèmia dels somnis (2004) i començar-lo a seguir amb cada disc.”

Oliver, a Sisa, sí que el va produir. Va ser durant un dels pics de popularitat d'Antònia Font, l'any 2008, i coincidint amb uns moments en què l'autor d'Orgia era citat com a influència pels mallorquins i altres bandes de l'emergent escena indie catalana. El resultat, Ni cap ni peus, tanmateix no va acabar de complaure plenament cap dels dos autors. “Em fa ràbia no haver fet més bona feina”, lamenta Oliver. “Els dos o tres últims anys amb Antònia Font vaig evolucionar moltíssim com a productor i, aleshores, hi havia coses que desconeixia, tècniques que se m'escapaven... Vam aconseguir, però, que la veu d'en Sisa quedés molt ben gravada, la qual cosa no passa en altres discos seus, i que tot plegat quedés variat i pintoresc, una mica com és ell.”

La descoberta de Sisa per Oliver és tardana, però deixa petjada. “No el coneixia, potser perquè durant els anys que vaig començar a escoltar música ell estava fent de Ricardo Solfa a Madrid. Em van dir que m'encantaria i, quan el vaig escoltar, em vaig quedar supertranquil, ja que pensava que estava tot sol fent aquelles lletres d'astronautes. Va ser important per a mi saber que, el que feia, tenia un precedent. Que, anys més tard, Sisa digués que li agradaven els Antònia Font és una cosa que ens va ajudar molt.” “Anava passejant per Barcelona, cap a finals dels noranta, i em va parar un grupet de nanos. Em van dir: «Som de Mallorca, tenim un grup que es diu Antònia Font i hem fet un disc.» Em van donar un disc, el del Cibernauta Joan, i em va cridar l'atenció”, diu Sisa del seu primer encreuament de camins amb els autors de Batiscafo Katiuscas. Sisa: “Després de Ramon Llull i Bonet de San Pedro, la cosa més important que ha passat a Mallorca és el naixement de l'Oliver. És un d'aquests genis mediterranis sobre els quals et preguntes: «D'on ha sortit?» I no trobes resposta. Amb en Quimi més o menys pots construir una genealogia, trobar pistes... però amb l'Oliver és impossible. Li he preguntat si té antecedents gallecs, perquè els més rars de la península Ibèrica són els gallecs, i després, però força més enrere, alguns mallorquins. Mai no he entès la resposta.” “Amb els mons de què parla l'Oliver és fàcil identificar-s'hi”, hi afegeix Portet del mallorquí. “És oníric, dóna vida a coses que són molt simples, parla dolçament de coses inquietants... el cas és que jo vaig entrar-hi de seguida.” Sisa rebla el clau: “L'Oliver és un autèntic creador obsessiu. Difícil de tracte, cert. En Quimi és una persona molt fàcil de tractar, però l'Oliver no. És una rara avis genuïna, no sé si per l'insularitat o què. Hi tinc, però, i per sort, una bona relació. Des de sempre, la qual cosa em fa feliç. Tenir amics com l'Oliver o en Quimi són coses que em fan feliç i em fan pensar que no estem tan sols com sovint ens pensem.”