Dues pel·lícules que ens miren

Una no sap si és al final d'un hivern, que no ha arribat a cap plenitud i potser ni tan sols ha començat, o al principi d'una primavera, que s'intueix tan efímera i amenaçada per una calor estiuenca com en el cas de les precedents, però sobretot té la sensació d'habitar en una tardor anímica, en un estat crepuscular, en un món saturnal i, per tant, malenconiós en què va desapareixent tot allò que l'ha conformat. I és així que, una darrere l'altra, van morint persones que, pertanyents a generacions diferents, formen part d'un paisatge conegut i que, així ho reconec en mi, d'alguna manera han contribuït a una educació sentimental i moral. En aquests últims dies, sent els més joves d'aquells poetes novísimos que va anunciar el també recentment traspassat Josep Maria Castellet, han mort Anna Maria Moix, que cultivava el sentit de la literatura amb una discreta actitud pública antagònica a la del seu germà, i Leopoldo Maria Panero, que era una ruïna lúcida des dels temps en què va fer-se visible amb El desencanto, aquell document que, a banda de les intencions del director Jaime Chavarri, informa sobre l'estat d'uns cossos (els dels germans Panero, ara tots morts quan semblava que feia temps que ja ho estaven, a més del de la seva mare, Felicidad Blanc, tan fascinant i tan distant) portadors d'un malestar que reflecteix el de tants fills forçats del franquisme. I, en fi, sense que aparentment tingui res a veure amb ells, ha mort Alain Resnais, un cineasta que no era pròpiament de la Nouvelle Vague, sinó un seu coetani, però que, en tot cas, va aportar altres maneres de fer cinema amb les quals aquest manifesta que és una forma de pensament a través del qual pensem i ens pensem.

El crític Serge Daney va escriure en el text referencial El travelling de Kapo que, després de veure en una sessió Nit i boira i Hiroshima, mon amour, no va ser el mateix: alguna cosa, semblant a un terratrèmol moral, va passar dins seu, de manera que la seva actitud davant de les imatges, i la manera d'estar en el món, havia de ser forçosament una altra. Daney, que va fer evident el caràcter autobiogràfic dels textos amb els quals parlem sobre cinema, va dir que amb aquestes pel·lícules va descobrir que l'important no és que nosaltres mirem les imatges, sinó que aquestes ens mirin, que ens interpel·lin, que d'alguna manera ens incomodin i que, aquesta és la cosa fonamental, ens facin pensar.

Nit i boira i Hiroshima, mon amour són dues pel·lícules de Resnais. La primera, del 1955 i amb un text de l'escriptor supervivent Jean Cayrol, va fer memòria, en un moment en què no es volia recordar, de l'Holocaust a través d'imatges d'arxiu (els cadàvers apilonats en les fosses comunes) i d'altres filmades als antics camps de concentració i d'extermini en un present en què ja començava a intuir-se que, com ho fa constar, aquells escenaris de l'horror es convertirien en llocs de pelegrinatge turístic.

La segona, del 1959 i amb un guió de Marguerite Duras que és un text literari memorable, fa que tingui una frase inscrita a la meva memòria, encara que, com totes, sigui incerta i canviant: “Tu no has vist res d'Hiroshima.” La repeteix un arquitecte japonès a una dona francesa que és a Hiroshima per participar en una pel·lícula a favor de la pau. A través d'una història d'amor, emergeix el dolor perseverant que defineix un temps històric que s'encarna individualment: la dona també va patir-lo a Nevers.

No vaig veure les dues pel·lícules en una mateixa sessió, però en la meva memòria formen un díptic amb el qual també he sentit que les imatges em miraven. He vist moltes altres pel·lícules de Resnais i li estic agraïda, però aquestes dues m'han fet ser alguna cosa del que sóc. I em sembla que no em passa només a mi: em consta que encara trasbalsen a qui les descobreix.