‘It's only rock 'n roll (but I like it)'

L'aposta del Black Music Festival per un grup que va vendre 12 milions d'àlbums en menys de tres anys (1992-1994) i que després va caure en l'oblit no estava exempta de risc. L'altra qüestió prèvia és si els Spin Doctors eren, pel record que en teníem dels nostres anys universitaris, estrictament una grup de música negra. Aquest darrer dubte es podia esvair en minuts o segons, just el temps que triguem a escoltar els primers 12 compassos el seu retorn discogràfic If the river was whiskey, una obra pura i dura de blues rock a l'estil dels grans clàssics americans dels 70 i amb un regust sudista gens dissimulat, tot i que els Doctors són, que quedi clar, uns autèntics yankees de Nova York.

En el seu aterratge a La Mirona dissabte a la mitjanit els quatre membres originals que van gravar el Pocket full of kryptonite van concentrar-se sense manies en el seu disc de capçalera, entrant a sac amb What time is it?, una barreja de rock i funky que ells mateixos i els Red Hot Chili Peppers, amb major mesura, es van encarregar de posar de moda els 90. Certament els dos temes que van arrasar a l'MTV quan el rock encara hi tenia cabuda, Little Miss Can't Be Wrong i Two Princess, a les acaballes, van ser els més ben rebuts, però el virtuosisme d'Eric Schenkman, grenyut i amb l'aspecte d'haver trencat molts plats durant la seva vida, i el groove (concepte intraduïble, ja em perdonareu) de Mark White i Aaron Comess (baix i bateria) van fer que el grup no baixés mai de pistonada, ni tan sols en els temes de blues més assossegats.

Que el seu talent va més enllà de la seva invisibilitat durant 20 anys en va donar fe la interpretació de la nova Traction blues, un riff addictiu a l'estil dels Stones, el ritme granític de Cleopatra's Cat, la peça més rodona del seu oblidat segon disc o, com va dir Barron –que amb bon sentit de l'humor va demanar permís per parlar castellà a “Catalunya”– el seu etern somni humit, If the river was whiskey. Quanta gent, hi afegeixo, no s'hi tiraria cada dia...

Com en els vertaders concerts de rock dels 70 es van permetre un doble solo de bateria i baix que hauria provocat més d'un desmai al Primavera Sound, un llarguíssim Scotch and Water Blues amb Schenkman jugant a Jimmy Page (Since I've Been Loving You) i un final, la frenètica Yo Mamas a Pajama, en què Barron, va semblar posseït definitivament per Anthony Kiedis. Només va ser un concert de rock, que diria aquell, però quin un.

Dissabte també va ser el dia assenyalat per al debut de Pau Marquès i el seu projecte Montreal 1976. Amb el suport de les veus i els vents de The Pepper Pots i sense la guitarra al coll que l'acompanyava en la seva ja llunyana etapa a Umpa-pah, el músic gironí va aprofitar que jugava a casa per presentar unes cançons escrites en els últims anys i que haurien d'acabar, si tot va bé, en el primer disc. El grup va sonar compacte i sense concessions a l'eclecticisme tan de moda en el pop en català: cançons directes de rock, guitarres distorsionades, melodia, tonades enganxoses i petits tocs de soul, blues o reagge,. Les lletres, guardades durant anys en un calaix (el PC, concretament), parlen de coses ben conegudes, des del procés (sic) fins a la ciutat dels quatre rius.

Al final, els onze músics que es van aplegar a l'escenari es van endur una medalla olímpica ben merescuda.