Criteri propi

L'editorial Voliana, que condueix amb encert el sociolingüista Jordi Solé Camardons, ha publicat uns retrats –que alhora acompleixen la funció de fragments autobiogràfics– del compatriota i emprenedor Esteve Albert (1914-1995).

La historiografia oficial ha tendit –i tendeix– a marginar –quan no a esborrar– referents que no encaixen amb un suposat relat autonomista, constitucional. El legalisme, doncs, arriba a esdevenir enemic del coneixement i de qualsevol projecte transformador, com el que estem vivint en el present.

Dic això perquè el lector es farà cabal d'una trajectòria que costa d'encaixar en tipologies apriorístiques. Les set semblances que Albert ens presenta –Serra i Moret, Josep Carner, Fèlix Millet, Antoni Comas, Joan Peiró, Pau Casals i Carles Cardó– recorren diversos escenaris –exili i interior– però sobretot forneixen d'elements inèdits per repensar la història nacional entre els anys quaranta i cinquanta. En diverses ocasions el narrador ens situa en la cruïlla entre el 1948 i el 1953, que ve a suposar un cert relleu generacional entre el grup que publica la revista Ariel i l'emergència de la revista universitària Curial. Però complementàriament, el curador de l'obra, Puig i Pla, ens diu que el franquisme vencé definitivament –es legitimà políticament– en aquesta conjuntura. Certament, com es desprèn de diversos passatges de l'assaig, l'escenari d'un dictador que va preparant la reconversió del franquisme en monarquia es produeix en un moment paral·lel al sorgiment d'aquest nou nucli d'activitat nacional i política.

El gresol de cruïlles que el periodista de Dosrius ens ofereix –i ací rau en bona part l'interès d'aquest text– permet de plantejar la necessitat d'un estudi aprofundit sobre el període esmentat des del vessant humà i intel·lectual. Per quan una biografia d'Antoni Comas, representant significat del nucli de Curial? A més de la necessària història cultural sobre editorials, potser caldria treballar més trajectòries individuals i de grup d'un període fonamental a l'hora de construir baules de connexió intra i interterritorials.

El món viscut d'Esteve Albert suggereix aquests interrogants. I ho fa perquè, a banda de la seva significada trajectòria independentista, no deixa de plantejar un altre aspecte d'interès: una certa semblança ideològica entre la Unió Socialista de Catalunya, Unió Democràtica i el Front Nacional pel que fa a un discurs propi de les elits.

I per cert, l'esclaridor pròleg d'Hilari Raguer, l'oportuna justificació del volum a càrrec de l'editor i la introducció precisa (com també ho són les nombroses notes a peu aclaridores) de Josep Puig i Pla, expliciten que determinats relats històrics –prou sovint els més útils– continuen produint-se –sortosament– fora de l'espai universitari de Bolonya. Per què deu ser...?