Bolaño ‘tòxic'

Roberto Bolaño avui és en un pedestal. Està consagrat per la seva obra i, potser, també per la seva prematura mort. Però al director Fèlix Pons li va interessar el primer Bolaño, l'inconformista, el que volia trencar amb les convencions del moment i ho va fer amb un text, compartit amb A. G. Porta: Consejos de un discípulo de Morrino a un fanático de Joyce. En aquest llibre, els dos autors es deixen persuadir per les seves eclèctiques influències: des de la música dels The doors a la intel·lectualitat d'Ulisses, de Joyce. Construeixen una novel·la fresca, que retrata una Barcelona dels anys vuitanta, que sortia de la dictadura franquista i que vivia moments convulsos socials amb l'encanteri de la droga i la temptació d'aconseguir diners fàcilment robant als bancs. Així de fàcil. L'obra, que ha adaptat i dirigit Fèlix Pons (La tardor barcelonina,La Seca, 2012), parteix del pinyol dels dos protagonistes, Ángel (Nao Albet) i Ana (Clàudia Benito), que s'amaguen en un pis del costat de la plaça Lesseps, on repassen les seves aventures i malviuen el seu amor “tòxic”, en paraules de l'actriu. L'obra, que es va estrenar ahir, estarà en el cartell fins al 30 de març.

És la tercera adaptació al teatre que es pot veure, en pocs anys, de Bolaño. Els dos anteriors treballs són d'Alex Rigola: 2666 i El policía de las ratas. Fèlix Pons, que ja era un lector tocat per la poètica de Bolaño, va trucar al director i va insistir que volia participar en el debut teatral del poeta narrador. Com fos. Per sort, va trobar espai en aquella peça magna que ajuntava les cinc trames de 2666. Joan Carreras i Andreu Benito també hi sortien. Ara, fa pocs mesos han signat el segon treball també, El policía de las ratas. Doncs ara, és Clàudia Benito (la filla d'Andreu Benito) la que intervé en Consejos de un discípulo..., acompanyat d'una altra bèstia de l'escena, el jove Nao Albet. La peça, que es presenta aquests dies al Tantarantana, té molt de l'energia trencadora juvenil. Per això, el director volia que l'interpretessin dos actors joves, de gran potència. Perquè els dos personatges són uns éssers que corren cap a l'autodestrucció irremeiablement. De fet, inicialment el text comptava amb un narrador (que havia de ser el mateix Pons), però la concentració de l'acció en els dos personatges de la novel·la va acabar aconsellant matar el narrador.

Ana és una noia amb problemes familiars, que necessita molt de ser estimada, sentir-se acompanyada. És radical i no sembla que pensi gaire en les conseqüències de les seves accions. Per una altra banda, hi ha el jove intel·lectual, Ángel, un escriptor fracassat que es passa el dia escoltant Morrison i llegint Joyce. Però es queda atrapat per la relació amb la noia i no pot desempallegar-se'n, tot i que pugui intuir el risc que això suposa. Es tracta d'un amor destructiu que no obvia pistoles, ni sexe, ni rock'n'roll. A la novel·la es passen mig llibre escapant-se de la policia, saltant d'un amagatall a un altre. Pons ha decidit menjar-se l'espai i centrar-ho tot en un espai amb un llit com a element central. Però les accions s'expliquen i es pateixen a través de les projeccions (que remeten al món del blanc i negre) de Lyona. Pons, que vol trobar punts de contacte entre l'art plàstic i el teatre en els seus projectes, satisfà la presència plàstica en aquestes projeccions que traslladen l'espectador a un espai inconcret, des d'on cadascú decidirà quina acció és veritat i quina és fictícia. I és que la peça manté els ganxos cinematogràfics amb els que el duet Porta/Bolaño van trufar la seva narració, que van trigar cinc anys (del 1979 al 1984) a publicar.

Per Pons, és traslladable la realitat de la joventut dels vuitanta amb l'actual. Si en aquella època provaven de desempallegar-se del nacionalcatolicisme que els havia sumit en el franquisme, ara és l'hora de treure's de sobre el capitalisme, tot i que ell mateix admet que no té la fórmula alliberadora. La joventut, 40 anys més tard, viu la mateixa sensació d'ofegament i reacciona amb virulència. Avui, ja no hi ha atemptats d'ETA, Terra Lliure o d'anarquistes que ressonin, i sembla una quimera cinematogràfica atracar un banc, però continuen buscant-se espais de confirmació i de consolidació. Per Pons, Bolaño és un precursor de Tarantino, tot i que vinculat a la cultura..Amb el vell i amb el nou. Catalunya, des d'aquesta temporada, arrenca una recerca decidida a ampliar el ventall d'espectadors per facilitar l'accés a la cultura a tot tipus d'espectadors amb propostes prou fres