Els anys de la sida

¿De quina forma els anys vuitanta varen marcar les conductes sexuals de tota una societat i varen posar en crisi bona part de l'alliberament sexual dels anys seixanta? De tant en tant, alguna pel·lícula intenta respondre aquesta qüestió, malgrat que bona part de les que busquen respostes no fan més que caure en un marcat sentimentalisme. En els anys noranta, quan la perspectiva temporal era més curta, parlar dels anys de la sida era parlar d'un temps en què l'homosexualitat va viure una gran amenaça, en què es van viure grans drames personals i algunes figures públiques van haver de sortir de la clandestinitat en què vivien. Dallas Buyers Club és una pel·lícula sobre els anys de la sida que no parla tant del drama personal –malgrat que hi és present–, ni de l'homosexualitat. El protagonista central s'anomena Ron Woodroof –Matthew McConaughey– i és un cowboy homosexual que no para d'aspirar cocaïna i tenir relacions amb prostitutes. Un dia es posa malalt, li diagnostiquen que té la sida i que li queda un mes de vida. A partir d'aquest moment, la pel·lícula no es dedica tant a mostrar la decadència física i el drama intern del personatge, sinó a construir un joc al voltant de la pressió que determinades empreses farmacèutiques exercien en els Estats Units. Ron descobrirà que a Mèxic es consumeixen certes medecines que poden ajudar a afeblir els efectes de la malaltia i muntarà amb la companyia d'un jove transvestit malalt –Jared Leto– una peculiar empresa per ajudar els malalts i per desafiar la medicina oficial.

Dallas Buyers Club de Jean Marc Vallée tenia tots els elements per anar als Oscar i sortir-ne triomfadora. En el centre de la pel·lícula hi ha dues grans interpretacions masculines en què el treball de l'actor es fa visible en la transformació del cos, a partir de la millor tradició de l'Actor's Studio. En el capítol dramàtic és una pel·lícula que té un gran tema –la sida–, que estableix una denúncia –la corrupció del sistema sanitari americà– i que planteja un seguit de dilemes morals al voltant d'uns personatges que no són dos bons samaritans, sinó que darrere la seva lluita hi ha una clara voluntat de negoci i de supervivència. La pel·lícula brilla pel seu to pretesament iconoclasta, però no pot evitar sotmetre's a les regles més evidents del joc més convencional. Hi ha risc en la forma com es construeixen els personatges, però hi ha molta mecànica de manual en la forma com s'acaba explicant una història on es veu com els que s'aparten del sistema s'estavellen davant els murs de la moral.