Llum a l'enderroc d'una església

El 15 de juny del 1973, les monges abandonaven el convent de les Clarisses de Figueres i marxaven a Fortià, i dos dies més tard, el 17 de juny, es va fer l'última missa a l'església de la Divina Providència de Figueres. No va passar ni un mes i el complex religiós ja havia anat a terra. L'enderroc es va fer “amb tanta pressa que no s'havia tret ni l'altar ni el confessionari, que van quedar ensorrats per les roques”, va explicar l'exalcalde de Figueres i economista Joan Armangué. Ho va fer en una conferència, dijous, en què va començar dient que volia aclarir qui va fer enderrocar la Divina Providència i va acabar posant llum a l'enigma amb noms i cognoms, després d'una investigació en arxius i hemeroteques, segons va destacar.

Armangué va atribuir l'enderroc a una operació d'“especulació urbanística” i va lamentar que es fes “amb una gran indiferència a la ciutat”. La xerrada va aplegar més d'un centenar de persones a la parròquia de la Immaculada, entre les quals hi havia representants municipals i dos exalcaldes de la ciutat. L'acte el va organitzar l'associació de veïns Enric Morera, amb la col·laboració del setmanari Empordà i l'Institut d'Estudis Empordanesos.

L'exalcalde va posar en relleu la importància de la Divina Providència quant a patrimoni arquitectònic tot recordant que es tractava d'un edifici de més de 3.000 metres quadrats construït per l'arquitecte Josep Roca i Bros a mitjan segle XIX. Aquest arquitecte va idear també en aquella època el teatre –actual Museu Dalí–, la Casa Romaguera o la Casa Fages.

Però la poca sensibilitat del moment va convertir l'espai que ocupaven l'església, el convent i l'horta en una illa de blocs de pisos. El solar entre els carrers Santa Llogaia, González de Soto i Concòrdia, i els jardins Enric Morera, feia 5.400 metres quadrats, i es va vendre per 21 milions de les pessetes d'aquell temps, que Armangué calcula que ara serien prop d'1,9 milions d'euros. D'allà, en van sortir 24.447metres quadrats de superfície construïda.

L'exalcalde va assegurar que l'arquitecte municipal en excedència de l'època Alexandre Bonaterra i el notari de Castelló Juan Veciana van “pensar, dissenyar, dirigir i fer negoci amb l'enderroc de la Divina Providència”. I també va assegurar que van actuar amb “negligència i possiblement en connivència”, pels càrrecs que ocupaven, amb el vicari general de la diòcesi, Josep Maria Taberner –va haver d'aclarir que no és família de l'actual mossèn Taberner, que era a la sala–, i el també llavors primer tinent d'alcalde, Pere Batlle. I va fer extensiva la culpa a tot el consistori franquista. També va destacar la figura de Pelayo Martínez, que va lluitar per intentar salvar l'església, sense èxit.

Armangué va concloure la conferència dient: “Venim de la foscor del règim franquista, d'un silenci que, com canta Raimon, és molt antic i molt llarg, i que he volgut desvelar. I hem arribat a la claror de la democràcia, on aquestes coses no haurien passat.”