Tot un joc de Cluedo a l'escenari
El Teatre Apolo atrau els amants de la novel·la negra de Barcelona amb ‘La ratonera' d'Agatha Christie
Jugar a un Cluedo amb els personatges en viu justificant els seus estranys moviments, amagant les ombres que poden ser motiu de sang. Aquest és el principal reclam de La ratonera, que es pot veure fa uns dies al Teatre Apolo de Barcelona. La producció, feta de nou amb un repartiment català, confia aguantar temps en cartellera. De moment, el públic ha respost molt bé: calculen que hi ha 15.000 entrades venudes entre els que ja l'han vist i els que les tenen reservades en dates futures. “Pertànyer al club de la ratonera és un requisit quasi indispensable per tots aquells amants de la novel·la negra”, remarca el director Víctor Conde. Cal admetre que en la literatura hi ha més plecs que la posada en escena de l'Apolo, on tot se serveix per a la intriga. I pel que fa al públic, és molt probable que ser d'aquest club duu implícit que, rarament, es repeteixi funció, com sol ser habitual amb espectacles fenòmens històrics tipus El mètode Grönholm, La extraña pareja, Rubiabes solamente o qualsevol de la saga de Tricicle.
Si Barcelona és territori de novel·la negra (amb trobada internacional anual inclosa) per què no hi ha més obres de teatre d'aquest gènere? En realitat, a l'escena sovint es treballa el conflicte dels personatges, més que la intriga. Perquè el suspens és molt més fàcil de dominar en altres elements artístics com és la literatura o el cinema. El teatre parteix de la dificultat de no disposar de primers plans i de limitar, habitualment, els canvis d'espais i de temps que tan fàcil es produeix en paper o en la gran pantalla. Però la intriga és un element que va sumant adeptes també entre els dramaturgs, en part perquè la fornada de joves autors estan molt influenciats per les sèries de televisió, on els girs dramàtics imprescindibles es construeixen des de la intriga.
Un altre handicap del traspàs de la novel·la negra a l'escena és la necessitat d'un ampli repartiment. Efectivament, perquè la trama tingui suc, cal que hi hagi un ampli equip de personatges per poder dubtar de qui és l'assassí. Potser per això encara hi ha tradició per portar a escena versions d'Agatha Christie o d'Alfred Hitchcock en les companyies de teatre amateur (que agraeixen les produccions de repartiment llarg per encabir el màxim de perfils del seu equip) però no hi ha tantes oportunitats en el teatre comercial (que suposen unes produccions molt arriscades de mantenir).
Probablement, el Cluedo més similar al que es planteja a La ratonera és el joc escènic de Macarena recuerda Whose are thoxs eyes, que es va estrenar a la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega i també va triomfar a l'Escena Poblenou d'aquesta tardor: en aquesta ocasió, són els propis espectadors els que intervenen en el litigi, convertint-se en possibles assassins, i és la capacitat de convèncer que pot evitar la presó al delinqüent. En tot cas, és un joc per a grups molt reduïts i amb una voluntat ferma de ser actius, incloent-hi gimcana i persecució pels carrers.
La comèdia Pels pèls és, probablement, un referent en les obres d'assassins. En aquella ocasió, es decidia a la mitja part qui podria ser l'assassí. Era una sentència democràtica perquè ho triaven els veïns després d'una mena d'interrogatori obert. La peça va estar 24 setmanes en cartell al Borràs, l'any 2007, amb una ocupació del 69,3% i 74.670 espectadors totals. També la companyia de Teatre Arca es va servir de la novel·la negra per a Assassins Anònims (Villarroel, 2005).
El públic intervenia en aquella trama, que també va transformar-se en còmic a les llibreries.
Sovint, la comèdia és un molt bon acompanyant de les ombres dels assassins. Hi ha molts títols que es poden emmarcar en aquest apartat, des de musicals No són maneres de matar una dona (on la policia lluita amb poca traça per pescar un assassí que necessita sortir als diaris com qui respira) fins a a l'Artenbrut, ara fa una dècada. També Egos Teatre es van fer un nom amb Rudiggore o la nissaga maleïda al Versus (i després per tot Catalunya i també a l'Estat) interpretant en clau gore la maledicció del conte. Guillem Clua, amb Xavier Mestres, parlen d'un altre antiheroi que mata, quasi sense voler, a Killer (Muntaner 2011). I, potser el més terrorífic de tots, La vampira del Raval (Teatre del Raval, 2012) que revela el cas real d'una dona que traficava amb nens perduts al carrer de principis del segle XX.
En teatre, les imatges més dantesques es van cuinar des de finals del segle XIX a París sota el gènere de grand guignol: quadres en què es relaten assassinats macabres de marits infidels. A La Seca, es va reposar, per exemple, La monja enterrada en vida(2012) i Fèlix Pons al 2013 fa una versió dels fascicles de Francesc Pujols, La tardor barcelonina, Macabre i còmic.
La ratonera està interpretada en castellà per tenir la garantia que no sigui frontera per a cap espectador, ni tan sols els turistes (bé que s'hi va al St Martin's del West End des de fa 62 anys, quan l'estranger visiten Londres). De fet, la comèdia Matar al presidente insinuava un sicari professional que havia de combatre amb un home enamorat de províncies, Paco Morán i Joan Pera, sí). Això ja és una altra història. No era un Cluedo perquè se sabia qui era l'assassí i que dispararia l'escopeta des de la finestra polèmica. El dubte era saber si en seria capaç, per culpa del cagadubtes enamorat que volia tornar a enamorar la dona tornant a repetir nit de núpcies a la mateixa cambra!
