Tres dames i Clifford

La màgia de la veu: així es titulava l'espectacle estrenat divendres a l'Auditori de Girona, dins del Black Music Festival: un tribut de Joan Chamorro i les seves brillants joves cantants i instrumentistes a tres grans veus de la història del jazz, Billie Holiday, Sarah Vaughan i Dinah Washington, invocades, respectivament, per Magalí Datzira, Andrea Motis i Eva Fernández. En realitat, el més màgic de tot plegat és que tres intèrprets nascudes a finals del segle XX i que, per tant, es troben ara totes tres al voltant de la vintena, afrontin aquest repte amb tanta normalitat, sensibilitat i coneixement de causa. Sí, és màgic el que ha aconseguit Chamorro amb aquesta autèntica acadèmia de talents musicals que és la Sant Andreu Jazz Band, on s'han format des de que tenien deu o onze anys aquestes tres jazzwomen que ara van aixecant el vol en solitari, seguint el camí iniciat per Andrea Motis.

Justament perquè és la que té més experiència a l'escenari, Motis és també l'única que hi parla i cada vegada ho fa amb més confiança i criteri. Andrea va recomanar efusivament, com un dels seus discos favorits, el que va gravar el 1954 Sarah Vaughan amb el trompetista Clifford Brown, només dos anys abans que aquest morís en un accident de trànsit, als 25 anys. Ho va dir per introduir Jim, i va afegir: “Aquesta cançó també s'ha adaptat al català i no tothom en té un bon record, d'aquests versions.” No va dir noms, però queden les sospites.

Tornant a Clifford Brown, la nit va acabar sent tot un homenatge a les tres grans dames del jazz –com va reconèixer Chamorro, faltava Ella Fitzgerald–, però també a aquest trompetista que, tot i la seva carrera fugaç concentrada pràcticament en quatre anys, ha tingut una gran influència en molts trompetistes posteriors. Eva va cantar com a solista I remember Clifford, i Andrea Motis va tornar després a l'esmentat disc del 54 amb You're not the kind (of a boy for a girl like me), poc després d'haver cantat la maleïda Gloomy sunday, composició de l'hongarès Rezsó Seress que té la mala fama de ser una infal·lible inductora al suïcidi, sobretot si és diumenge i tens el cor trencat. De fet, el mateix Seress es va suïcidar i així es va acabar de completar el mite. La mateixa Andrea, dolça com sempre però ja amb indicis d'una maduresa més transgressora, va avisar que era una cançó “molt dura”, però la va afrontar amb decisió i caràcter.

Magalí Datzira, l'última de les tres que ha estrenat disc propi –sempre amb el segell Joan Chamorro presenta–, va obrir la nit cantant How deep is the ocean, del repertori de Billie Lady Day, acompanyant-se ella mateixa amb el contrabaix, i després va interpretar Lady sings the blues, l'ovacionada Night and day de Cole Porter, i per acabar el concert abans d'uns bisos equilibrats –un per cantant–, What is this thing called love, amb un allau d'aplaudiments per al gran Ignasi Terraza (piano i Hammond). Esteve Pi (bateria), Josep Traver (guitarra) i Chamorro (saxos, contrabaix i veu) completen l'equip, amb la trompeta i els saxos de Motis, el contrabaix de Datzira i els saxos d'Eva Fernández, que va mostrar una notable maduresa vocal en els temes de la tel·lúrica Dinah Washington, com ara After you've gone, Mad about the boy i, ja en els bisos, una visceral Cry me a river. Totes tres van cantar juntes Please don't talk about me when I'm gone i es van acompanyar mútuament com a bones col·legues, en els cors i el suport instrumental, en una nit realment màgica que va enlluernar el públic.