Distàncies insalvables

Carlos Iglesias opina: “Els anys de bonança ens vam acostar bastant a Suïssa econòmicament, però no en qualitat de vida: no podem passejar un gos per un llac meravellós que no estigui ple de plàstics.” L'actor, guionista i director espanyol es va donar a conèixer fa vuit anys amb l'opera prima Un franco, 14 pesetas, inspirada en la història de la seva família: ell era fill d'emigrants espanyols dels anys seixanta, i va néixer i va passar la infantesa a Suïssa. “Quan de nen vaig venir aquí, vaig pensar que Espanya arribaria a ser com Suïssa, però crec que me n'aniré d'aquesta vida sense aconseguir veure-ho”, explica en una entrevista a El Punt Avui.

Amb la tercera pel·lícula que dirigeix, i que també ha escrit i protagonitza, torna a la seva biografia i al tema de l'emigració, ara amb més humor: “Volia fer una comèdia, després de la tragicomèdia d'Un franco, 14 pesetas i del drama d'Ispansi! Comentant-ho a Twitter, algú em va suggerir que expliqués què passava amb els personatges que sortien a Un franco...”

En recuperar les notes d'aquella prima obra, va trobar apuntat: “1974, època de crisi.” “Vaig pensar que era veritat, que ara també estem en crisi, i vaig decidir que, com a final feliç, podia acabar amb el missatge que hem viscut altres crisis i ens n'hem sortit.” El guió es basa en bona part en fets reals: “No em vaig inventar gran cosa, la pel·lícula està inspirada aproximadament en un 86 per cent en fets i personatges reals.” Una realitat molt diversa que ha reflectit: “Més enllà del fet d'haver emigrat, cadascú havia sortit d'una Espanya distinta. No tinc cap vocació documental, però és cert que les meves pel·lícules il·lustren certs personatges que existien.”