“La llibertat no es dóna, es pren”

El meu pare va morir molt jove, tenia 39 anys, i el seu germà bessó, que vivia a Banyo­les, em va mig afi­llar. Em van inter­nar als sale­si­ans de Mataró, on vaig conèixer el con­fes­sor de Puig Antich, el pare Manero, i després vaig pas­sar a l'escola de mes­tratge indus­trial de Sarrià, on vaig apren­dre un ofici. Pas­sava els estius a la ciu­tat de l'Estany, on hi havia una gran explosió cul­tu­ral. Per­so­nes com Lluís Güell, Jordi Guim­fer­rer i Antoni Mer­ca­der havien impul­sat el grup Presència 63 i havien orga­nit­zat la Set­mana de la Joven­tut, que, entre altres acti­vi­tats, havia por­tat Joan Brossa, Joan Prats, Odette Gomis, Antoni Tàpies i Teresa Barba, inte­grants del Club 49 a expo­sar a la Pia Almoina. A mi, que encara era molt jove, aquell ambi­ent em va seduir; vaig deci­dir que seria el meu món i em vaig ajun­tar amb l'artista local, que era Güell.

A Girona vivien artis­tes impor­tants com ara Paco Tor­res i Emi­lia Xar­gay, però esta­ven aban­do­nats per l'esta­ment ofi­cial, i la ciu­tat vivia gar­ra­ti­bada per la pressió del cler­gat i les famílies de tota la vida, que tenien por de per­dre poder i influència. Des de Banyo­les, nosal­tres vam apro­fi­tar la potència del canvi i la recu­pe­ració de la Llotja del Tint per reu­nir col·lec­tius que, durant la dècada dels sei­xanta i dels setanta, havien aglu­ti­nat la cul­tura de la ciu­tat i del país i per con­ver­tir aquell espai obert en una fac­to­ria d'idees que va enca­bir les pro­pos­tes més avant­guar­dis­tes de Cata­lu­nya.

Jo diria que estava viva. Fun­ci­o­nava allu­nyada dels cen­tres de poder públic, però estava viva. Per exem­ple, a Can Bat­lle de Riu­de­llots, la Jua­nita i en Ramón de Bat­lle havien mun­tat un refugi on els artis­tes podien tre­ba­llar sense cap impe­di­ment. Hi van pas­sar Cui­xart, Gui­no­vart, Brossa i molts altres. Per la nos­tra part, Jordi Guim­fer­rer ens donava suport social i econòmic i ens con­vi­dava a con­certs de jazz al Palau de la Música; en recordo un de Cole­man Hawkins. Va créixer l'amis­tat amb Xicu Caba­nyes, Lluís Güell, Josep Pon­setí i Lluís Vila, vam fer un grup i vam des­co­brir que junts ens ho passàvem bé. Hi havia molt diver­ti­ment, molta dis­bauxa, la gent no estava per dic­ta­du­res ni per pro­hi­bi­ci­ons; tenia ganes de xalar i, excepte Nie­bla, que era dels pocs que patien per viure de la pin­tura, els altres havíem après a fruir cada dia, que és dife­rent que dir “al dia”.

No s'ho cre­gui. Eren uns anys que a Bar­ce­lona hi havia una certa eufòria artística: l'art pop havia entrat amb força, nosal­tres anàvem a totes les inau­gu­ra­ci­ons de la René Metras, hi havia rever­be­ració i ganes que l'art fos alguna cosa més que art, que tingués un pes específic, que marqués una manera de fer i ajudés a can­viar els esque­mes. Nosal­tres teníem una visió lúdica de l'art i la vida, una visió que anava en con­tra dels esque­mes, la d'una comu­ni­tat mal­fi­ada, enso­pida i temo­renca, i això va atraure una part de la bona soci­e­tat, que va dei­xar els esce­na­ris habi­tu­als i va bai­xar a les taver­nes, perquè allà era on els artis­tes fèiem vida i on senyo­res de bon veure i avor­ri­des, amb les quals rèiem i flir­tejàvem, ens paga­ven gots de vi. Quan va arri­bar l'època con­cep­tual, nosal­tres, que érem entu­si­as­tes de la con­tra­cul­tura cali­for­ni­ana, que, com deia Cirici Pelli­cer, la inter­pretàvem, la refregíem i la vivíem, hi vam donar un caire par­ti­cu­lar, vam fer que Banyo­les assolís molta potència i noms com ara Güell, Pon­setí i Vila van aga­far gran ressò.

Teníem la con­vicció que la lli­ber­tat no es dóna, es pren; ocupàvem espais, apostàvem per la moguda i la trans­gressió, ens dedicàvem a la música, a l'art, al tea­tre... No teníem cap intenció de bus­car con­flicte, i encara que deien que havíem tre­pit­jat més d'un ull de poll, sabíem què fèiem i per què ho fèiem, sem­pre molt diver­tits i amb ganes de riure, sense plan­te­jar-nos si allò pro­vo­cava escàndol o no. Més tard, es van crear els refu­gis rurals, aquí a Can Hereu, a Vilobí, a Sant Marçal, a Coll­de­car­rera, a la Vall del Bac, a Van Picu­li­ves, a Sant Martí de Llémena...

Nosal­tres veníem de la flo­reta, i això vol dir que el que ens agra­dava és el món natu­ral, que esti­men i redes­co­brim. I, en aquest joc, hi entrava tot: des del men­jar fins als cos­sos nus –mai dit amb més pro­pi­e­tat–, l'ambi­ent i les postes de sol. El nos­tre model era Califòrnia. L'àcid lisèrgic (LSD), hi va jugar un paper impor­tant. Aquí, a Can Hereu, hi van viure dues noies de Santa Mònica defen­so­res d'un hip­pisme total, amb una relació directa amb la natura i, és clar, aquest món també hi va ser pre­sent. Un dia, a For­men­tera, Pau Riba em va dir: “Noi, el que cal és can­viar l'ordre dels valors.” Era el que volíem fer.

Hi havia gent que ens cri­ti­cava perquè deien que no fèiem res, però, en rea­li­tat, es vivia en una ebu­llició cons­tant, i tant a Can Hereu com a Sant Marçal, a Coll­de­car­rera i a Can Picu, hi havia una inven­tiva bru­tal (és una paraula de moda) i teníem una sen­sació de lli­ber­tat que ens per­me­tia fer qual­se­vol cosa. La nos­tra era una aposta viven­cial, sense cade­nes, i encara que algu­nes per­so­nes ben­pen­sants ens pre­sen­ta­ven com el dimoni, nosal­tres crèiem que tot estava mar­cat per l'ener­gia cre­a­tiva. Com ja he dit, aquesta era una casa oberta on es van ins­tal·lar des de visi­tants oca­si­o­nals amb ganes d'expe­ri­men­tar fins a gent que bus­cava un sos­tre, artis­tes, músics i escul­tors; entre d'altres, Joan Anton Palau, que aquí va pin­tar el seu qua­dre La nit. El mateix pas­sava a Sant Marçal, on Güell va col·labo­rar amb el TEI en diver­sos mun­tat­ges: Antígona, Calígula, Elec­tra, etc., i a Coll­de­car­rera, on apostàvem per la natura i fèiem fes­tes al sol.

Lluís Güell era un geni, un cre­a­dor, que ente­nia com s'havia de trans­for­mar el món que ens tocava viure i ima­gi­nava els espais per on volia que tran­si­tes­sin les per­so­nes. Feia uns dis­senys com­pli­cats que s'havien de tra­duir i posar-los en pràctica i nosal­tres ho fèiem mecànica­ment. Ell i jo man­teníem una relació de ger­man­dat; jo era la per­sona que estava al seu cos­tat tant en les geni­a­li­tats com en les puja­des i les bai­xa­des. La nos­tra era una amis­tat molt i molt diver­tida. Tots dos teníem un sen­tit oníric de la vida; més ben dit, fes­tiu. Hi havia una mena de barra lliure, algu­nes fes­tes s'havien allar­gat una set­mana... La gent deia: “Aquests, els artis­tes...” I ens dei­xava fer, la qual cosa no volia dir que si hi havia una feina no complíssim amb els ter­mi­nis; a vega­des per arri­bar-hi ens passàvem tres nits sense dor­mir. Mai vam pen­sar que la feina fos un pati­ment o un càstig, sinó un ele­ment fona­men­tal del procés cre­a­tiu. De la ima­gi­nació de Lluís Güell van sor­gir obres com el Cap d'Esto­pes i El negre ferit de bala, però també tem­ples lúdics com l'Skin­sad de Banyo­les i L'Enve­lat del Follet d'Olot, pas­sant pel Saint Trop (cone­gut per la penya com Saint Trip) de Llo­ret, el Cafè del Mar, Es Paradís i el Súmmum, a Eivissa. Sem­bla­ven espais fora del temps i la rea­li­tat, però no eren sinó recin­tes pen­sats per xalar amb la millor música –què podem dir de Ravi Shankar?

L'Skin­sad de Banyo­les es va cre­mar, i les fla­mes també es van men­jar el Saint Trop de Llo­ret; el cas de L'Enve­lat del Follet va ser dife­rent. Allà, amb Picu­li­ves, Josep Ser­rano Serra, Damià Escu­der i d'altres, vam ocu­par Can Mala­grida, que la conei­xien com “la casa de la por”, i vam viure temps de cre­ació i ale­gria. Teníem el suport d'en Joa­quim de Trin­xe­ria, tancàvem Can Xale­gre a les tres de la mati­nada i cada dia nai­xia amb un repte: trans­for­mar una sala des­pu­llada en un espai enèrgic i esti­mu­lant. Güell deia que, quan estigués aca­bat, hi faria tocar els Rolling Sto­nes; al final, Gay Mer­ca­der els va por­tar a la Monu­men­tal de Bar­ce­lona, i afe­gia que estava aixe­cant un san­tu­ari, un cen­tre gene­ra­dor de bon ambi­ent que havia d'irra­diar a tota la mun­ta­nya. Pot­ser per això va dis­se­nyar un espai simbòlic i bar­roc que no era sinó un viatge al·luci­nant al món dels som­nis i la irre­a­li­tat. Avui podem asse­gu­rar que la pro­posta va ser tan tren­ca­dora i ago­sa­rada, i hi havia una acu­mu­lació de for­mes, volums, colors i mis­sat­ges tan com­plexa, que la gent d'Olot es va veure superada per la cir­cumstància mateixa. Allò i una gestió no gaire acu­rada dels admi­nis­tra­dors van con­dem­nar L'Enve­lat a la des­a­pa­rició.

Havíem cre­gut que els refu­gis rurals podien ser embri­ons on es plan­tegés una alter­na­tiva a la soci­e­tat. Allò va fra­cas­sar, els grups no es van con­so­li­dar, però per­so­nal­ment no renun­cio al con­cepte anar­quista que la lli­ber­tat és ben teva men­tre no per­ju­di­quis ningú. Faré un salt enrere, tor­naré a les ses­si­ons en què Picu­li­ves, amb l'harmònica, ens ena­mo­rava l'ànima a tots i ens feia gau­dir. Jo no he renun­ciat a aquesta filo­so­fia. Crec que el gaudi és un ele­ment essen­cial de la cre­a­ti­vi­tat i pot fer can­viar un món habi­tat per una sèrie de rep­ti­li­ans que només pen­sen a fer diners i per acon­se­guir-ho no dub­ten a fer patir els que cre­uen que els poden fer nosa. O jo o ells som d'un altre pla­neta. Abans el seu no era el meu món, i avui tam­poc ho és.