Una comèdia lleugera

Frances Ha, de Noah Baumbach, té la gran virtut de ressuscitar una certa idea de cinema independent que s'havia donat per morta. La imatge en blanc i negre típicament ens situa en un Nova York on els joves busquen la seva forma d'arrelar-se i no la troben. L'estètica de la pel·lícula juga constantment amb la fragmentació, els falsos raccords i la captura gairebé documental dels espais exteriors. Els personatges discuteixen, busquen sortides en el seu propi laberint. A l'interior de les imatges s'acaba transpirant un misteriós encant que captura tot l'aire d'una època a partir d'una estranya evocació d'un cinema que té les seves arrels en la Nouvelle Vague. A Frances Ha trobem alguna cosa que es filtra de les pel·lícules de Jean-Luc Godard dels anys seixanta, no podem deixar de pensar en Adieu Philippine de Jacques Rozier i fins i tot en el cinema de François Truffaut, que és evocat en la banda sonora. Tot aquest món, però, es projecta cap al vell cinema independent novaiorquès dels anys seixanta quan John Cassavetes o Shirley Clarke s'afirmaven com a profetes d'una nova manera de rodar i capturar la vida de Nova York. El resultat és una pel·lícula veritablement fascinant, una joia que està envoltada d'intel·ligència i que constantment navega entre la comèdia romàntica i una certa idea d'un musical frustrat en què Modern love de David Bowie es converteix en tot un himne. La seva melodia s'imposa i marca els moviments d'una coreografia que té el seu veritable sentit en funció del decorat que va mostrant la pel·lícula.

Tot aquest estat de gràcia i plenitud és degut a la força que té Greta Gerwig, la nova musa del cinema independent, companya sentimental de Noah Baumbach i veritable artífex del miracle. Gerwig ens demostra com la idea de construir una obra sobre la inestabilitat i el moviment d'uns personatges que no saben cap on van pot acabar donant resultats molt positius. Frances Ha –Greta Gerwig– és el símbol d'una joventut que és incapaç de poder arrelar-se enlloc, que viu el present sense saber cap on va el seu futur i que viu envoltada en una mena de caos sentimental que es transforma en veritable caos vital. Francesc Ha acaba sent el millor i més excel·lent retrat sobre els que ja estan prop de la trentena i encara no saben què han d'acabar fent de les seves vides i, probablement, no ho podran acabar de saber mai. Tot està explicat sense cap mena de sentit de transcendència, buscant la lleugeresa i imposant el sentiment que la pel·lícula no va mai enlloc, perquè es perfila un camí que no pot, ni vol, tenir cap direcció.