La llevantada ‘Miquel'

Si les tempestes tropicals i els huracans tenen un nom, per què no n'han de tenir les llevantades, que també ho arrasen tot a casa nostra? Abans-d'ahir a la nit, que plovia a bots i barrals, l'epicentre de la tempesta es va localitzar a Girona, concretament a l'Auditori, on actuava un fenomen de la natura que no té aturador: Miquel del Roig. Ho feia en el marc del festival Strenes –que aquest dies tampoc no para d'inundar de música tota la ciutat– i amb el propòsit d'enregistrar el seu primer disc acompanyat d'una bona colla d'amics artistes convidats.

L'Auditori de Girona no es va omplir, ni de bon tros, però les tres-centes persones que hi van anar es van multiplicar per mil i no van parar d'animar, cantar, corejar, riure, ballar, i, fins i tot en plena rauxa, aixecar un parell de castells entre el públic, amb el recital que va oferir aquest peculiar cantautor, la popularitat del qual ha anat in crescendo fins a convertir-lo en un autèntic fenomen.

Des que va aparèixer a l'escenari, ovacionat amb càntics com “Miquel president, Catalunya república independent!”, no va parar de fer el que fa millor: versionar clàssics de la música, amb unes traduccions molt personals, fins a apropiar-se-les i fer-se-les seves. I, com l'aigua que queia fora, tampoc va parar d'esquitxar fang arreu, en el seu cas a través d'una gran càrrega de crítica i sàtira social.

Armat tan sols amb una guitarra, va descarregar un autèntic diluvi de cançons, un popurri delirant que va arrencar amb les mítiques The passenger d'Iggy Pop i Walk on the wild side de Lou Reed, per acabar amb el seu gran hit La farola, tot passant per temes tan dispars com En el auto de papá de Los Payasos de la Tele i un himne de Víctor Jara... Tant se val, la música tampoc no és el més important en el seu espectacles; això queda més reservat a les lletres que dispara. En aquesta cita especial, els moments musicals àlgids van arribar amb la intervenció dels grups i artistes convidats que van desfilar per l'escenari: Laietans, Ebri Knight, Albert de Di-versiones, Strombers, Els Catarres, Quico el Célio, el Noi i
el Mut de Ferreries, i, com a gran sorpresa de la nit, els Txarango.

Els que no estaven convidats
a la festa, però hi van prendre la màxima rellevància, van ser tots els referenciats en les cançons. Rajoy i els polítics del PP, corruptes en general, el PSC amb Pere Navarro al capdavant, els impulsors del Castor, 13 TV i Intereconomía, Rouco Varela, Manos Limpias, els Borbons, Undargarin i un tal “fill de puta que es dedica a disparar elefants”... tots ells van ser ovacionats pels incondicionals cada vegada que hi feia referència amb alguna perla crítica. “Jo canto allò que sento als bars i a les tavernes”, ens explicava l'altre dia, mentre assajava aquest concert.

La de dijous va ser una autèntica farra universitària, potser no celebrada al millor lloc, però el jovent –nombrós i majoritari– que s'hi va congregar se la va fer seva. I amb un Miquel del Roig que s'ho va passar teta i complint allò que algú va dir a l'escenari: “En Miquel toca la guitarra però canta tot el poble.”