Opinió
Els núvols, el país i la història
El seu cervell no es podia aturar ni un instant i quan parlaves amb ell, sovint tenies la sensació que ja estava pensant en la jugada següent com un jugador d'escacs astut i nerviós. L'infatigable Albert Manent ens va deixar ahir després d'una vida amb un únic objectiu: la supervivència de la cultura catalana. D'una manera sistemàtica es va encarregar de connectar una generació amb la següent, impedir que la llosa del franquisme es tanqués sobre la nostra tomba i sistematitzar des de les grans figures (Riba, Foix, Carner, Guerau de Liost o el seu pare) amb les organitzacions de base, els activistes de barriades o pobles, sense importar-li les jerarquies o les classes socials. En això, Albert Manent també va ser un revolucionari, un home ambiciós sovint capturat per la síndrome del senyor Esteve general, que el constrenyia i li treia l'aire.
El vam tenir durant anys a les pàgines del suplement de Cultura i sempre va adoptar la posició d'un treballador, mai d'un col·laborador de ploma o un especialista. Albert Manent era un activista, que podria fer tota mena de papers, però que no creia en el vedetisme, el molestava i no dissimulava en el moment de detestar-lo. Quan li preguntaves, sempre tenia alguna cosa a fer: un tractat sobre el territori, un manual sobre els núvols –la seva gran passió i un dels eixos fonamentals de la seva bibliografia–, la recuperació d'un arxiu, la reivindicació del savi d'un poble, un assaig biogràfic sobre algun personatge amb qui va compartir cuites o la mirada perenne en el que va significar el Noucentisme en un país salvatge com el nostre.
Sempre m'havia estranyat que una persona tan activa –ara els psicòlegs l'haurien qualificat d'hiperactiu– pogués ser el fill d'un poeta tan eteri i delicat com Marià Manent, home venerable, “l'àngel trist”, com el van definir amb punteria. El seu pare levitava i l'Albert duia un motor incorporat i si calia escombrar, escombrava; si calia buscar diners, els buscava; si calia desenvolupar un projecte, no dubtava abans de començar.
Quan les forces el van portar a la cadira de rodes i molts dels seus referents generacionals van anar desapareixent –Triadú, Palau i Fabre i els altres, la majoria més grans–, Manent es va transformar i va perdre la seva condició eterna de jove. Encara, però, tenia la força de trucar, contagiar-te l'entusiasme i, fins i tot, conspirar –n'era un autèntic mestre–.
Fa anys, després d'una discussió que va durar dies sobre un article al diari, em vaig atrevir a preguntar-li què pensava del comentari de Ramón de España, que el definia com “el gran talibà”. Imitant un toro brau, Albert Manent no va entrar en la provocació i va continuar endavant. Em vaig adonar que la seva experiència li havia servit per ser immune a les garrotades. Li resultaven insignificants. No serà dels que passaran a la història perquè ell és la mateixa història. Un constructor de la història.